Ens enganyen amb les paraules
Amb el triomf de Trump i la pujada electoral de l’extrema dreta en molts països d’Europa, veiem com als protagonistes se’ls anomena, ambiguament, populistes -no per casualitat el mateix nom que es dona a les alternatives d’esquerres-, però poques vegades es destaca el caràcter parafeixista d’aquests moviments. Així, els governants, responsables de l’actual crisi social i de desprestigi institucional, intenten aparèixer com a moderats i de centre.
Passa el mateix amb aquests anys de dures retallades i de pèrdua de drets de tot tipus, que ens venen com a polítiques d’austeritat perquè sembli la resposta més lògica davant les dificultats.
Però mentre s’estén la pobresa augmenta el consum de luxe. Cada dia hi ha més rics i ho són cada cop més. Això no en té res d’austeritat, són polítiques de desregulació i de foment de la desigualtat. No deixem que ens enganyin canviant el sentit de les paraules!
XAVIER RIU SALA
BARCELONA
Preu “suggerit”
Aquesta setmana he viscut un fet que no sé com qualificar.
Vaig anar a dinar amb dues amigues en un restaurant de Barcelona. Era un establiment que anomenaven concept store, amb botiga, espais per prendre copes i restaurant. Havies de menjar a la carta, no hi havia menú. Els preus dels plats i la beguda eren més aviat elevats, i això cadascú és lliure d’acceptar-ho o no.
El més curiós del cas és que en demanar el compte hi sortia el preu del dinar, però hi havia un altre preu, que pujava 20euros més, i ens van preguntar si acceptàvem aquest preu “suggerit”. Passat el primer astorament, vam dir que no, que ja ens estava bé el preu del dinar i que consideràvem que la relació qualitat/preu ja estava ben pagada.
Algú m’ho pot explicar? ¿És una nova moda importada d’altres llocs on és habitual? Ni les meves amigues, ni jo, ni cap de les persones amb qui ho he comentat s’hi havien trobat mai, ni aquí ni a fora.
MARIA LLUÏSA BORRULL POVILL
ESPLUGUES DE LLOBREGAT
Actituds i comportaments indignes
“ Lo que más indigna al charlatán es alguien silencioso y digno ”. Juan Ramón Jiménez (1881-1865).
Tinc els meus dubtes sobre si els senyors Xavier García Albiol i Enric Millo pateixen incontinència verbal o alguna altra síndrome que desconec. El cert és que la quantitat de bajanades que arriben a dir els hauria de preocupar personalment, molt més si considerem que ocupen càrrecs públics sufragats per la ciutadania.
En qualsevol cas, amb independència de la ideologia, el cert és que hi ha actituds i comportaments que posen en evidència el nivell de les persones i també la seva qualitat humana.
Senyor García Albiol, vostè hauria de saber, entre altres coses, que els advertiments i les amenaces per sistema són pròpies de qui no té arguments. Senyor Millo, vostè hauria de saber que utilitzar fets luctuosos com a recurs dialèctic és indecent. Tanta ignorància és inquietant. O tal vegada no és ignorància?
He de dir que aquests són només dos exemples de la classe política que patim, la llista és molt més extensa. Una manera de procedir indigna que no fa altra cosa que posar de manifest la defensa aferrissada d’una cadira a qualsevol preu.
JAUME FARRÉS BOADA
OLESA DE MONTSERRAT
Les paraules de Pau Casals
M’ha estranyat molt que els nostres polítics, a Brussel·les, s’oblidessin de les paraules de Pau Casals, el 1971, quan va rebre la Medalla de la Pau de l’ONU. Paraules adreçades a l’ONU (no pas a la UE): “I am a Catalan. Catalonia has been the greatest nation in the world. Catalonia has had the first Parliament, much before England… ”
ARTUR BLADÉ FONT
BARCELONA
