Cartes a la Directora 24/09/2018
El món de les burilles
De totes les modalitats d’incivisme existents, segurament el llançament de burilles a la via pública és el més democràtic. El practiquen homes i dones, ancians i joves, alts i baixos, rossos i morenos, treballadors i desocupats, ateus i creients, autòctons i nouvinguts, independentistes i espanyolistes... La llista és tan interminable com el reguitzell de burilles que envaeixen els nostres carrers. El pitjor del cas és que aquesta conducta està tan normalitzada que el fumador que no gosa tirar la burilla a terra pot ser vist com un friqui.
Però no, el que s’imposa és la comoditat, fer el que fa tothom (paradoxalment, si l’infractor ho deixés de fer, aleshores ja no ho faria tothom) i desplegar l’arsenal d’excuses oficial: 1) “Que posin cendrers”, 2) “Una burilla més no es notarà” i 3) “Així dono feina a la brigada de neteja”, etc.
Sisplau, facin-se i facin-nos un favor: no em fumin.
ÒSCAR PUJOL ESCANERO
BADALONA
La inviolabilitat del rei emèrit
Chapeau a l’article de dijous del sr. Guillem López Casasnovas publicat en aquest diari. Article per arxivar. Moltes de les frases jo també les signaria i m’imagino que molta gent també ho faria. Hi ha frases en aquest article dignes de ser emmarcades.
En selecciono unes quantes per als que no l’hagin llegit:
“Que a hores d’ara no es pugui esbrinar la conducta de Joan Carles I sobre uns fets prou greus és una anomalia democràtica que als demòcrates els hauria de fer avergonyir”.
“…ni entenc com a propi de temps moderns que qui hagi de ser futur cap d’estat ho sigui per herència de sang”.
“El meu rei no pot voler que el fiscal s’aculli a la inviolabilitat de la monarquia per no provar una conducta neta”.
“Em fa vergonya comprovar avui com suposats demòcrates accepten aquesta situació, continuen fent la gara-gara i capades de lleialtat a qui tot apunta -i tant de bo erri- que no s’ho mereix”.
“De nou la pàtria com un bé superior al de la democràcia. La unitat d’Espanya per damunt dels principis democràtics”.
“Comissions que es tanquen amb el suport dels hereus de Pablo Igesias en conxorxa amb els cadells del franquisme, avui ja a cara descoberta. Els mateixos que criden demanant valors democràtics al Parlament de Catalunya s’empassen amb silenci còmplice unes sospites d’ignomínia”.
ÀNGEL MARCO
SANT JUST DESVERN
Ramon Pichot a Girona
Ramon Pichot. D’Els Quatre Gats a la Maison Rose és el títol de l’exposició actual al CaixaForum de Girona i que ja es va poder veure anteriorment al MNAC a Barcelona i al CaixaForum de Lleida. És l’última oportunitat per veure aquest recull d’obres que pertanyen a la col·lecció del MNAC i sobretot a col·leccionistes particulars.
Tal com ens va explicar la comissària, la historiadora Isabel Fabregat, el dia de la inauguració, la figura de Ramon Pichot (Barcelona, 1871 - París, 1925) s’entén situant-la en els tres espais en què va desenvolupar el seu art: Cadaqués, Barcelona i París, a la vegada que a l’època modernista i en relació amb altres artistes amb qui es va relacionar, com Pablo Picasso, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Isidre Nonell i Ricard Canals. La musa Germaine, que va inspirar tants artistes, va ser la seva esposa.
Pichot provenia d’una família d’artistes que posteriorment també en va donar més en dos nebots, pintors també reconeguts. La música és un altre dels arts conreats per aquesta nissaga.
Gràcies a la recerca d’investigació de la comissària de l’exposició, ara sabem més sobre la persona i l’obra d’aquest pintor.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
