Microsites 30/05/2015

“Hi ha colles que han fet ‘realities’, no podíem nosaltres participar en una pel·lícula?”

Els Minyons de Santa Cristina d'Aro protagonitzaran les escenes castelleres de la nova entrega del film ‘8 apellidos vascos’

Ara
3 min
El record de Dani Rovira quedarà per sempre a la camisa dels del Baix Empordà. MINYONS DE SANTA CRISTINA D'ARO

BarcelonaSi la pel·lícula ‘8 apellidos vascos’ va revolucionar la cartellera l'any passat, la seva seqüela a terres catalanes ha revolucionat la primavera castellera. La nova entrega aterra a Catalunya i és per això que no hi podien faltar les torres humanes. Ni Minyons de Terrassa, ni les colles de Valls, ni els Castellers de Vilafranca; aquest cop els protagonistes seran els Minyons de Santa Cristina d'Aro, l'única formació del Baix Empordà. Dani Rovira, Clara Lago i Carmen Machi compartiran escena amb David Coronel, Koro, cap de colla dels Minyons i els seus castellers.

El dirigent dels del Baix Empordà ens explica com ha estat la seva primera experiència davant de les càmeres:

“Tot va començar amb una trucada des de l'Ajuntament, allà ens diuen que des del Consell ens volien proposar de participar a la nova pel·lícula de ‘8 apellidos vascos’. Al principi pensava que era una broma, però en rebre la trucada des del Consell vaig veure que tot anava de debò. Vam concertar una cita i cap allà que hi vaig anar, tot va ser molt ràpid, sense temps per pair-ho.

La cosa estava en marxa, aquella mateixa setmana ho vaig proposar a la colla i van fer un salt d'alegria. No podia ser, una colla petita com la nostra, amb el bateig a tocar i amb tan sols 2 anys de vida participaria en un rodatge. A partir d'aquí tot van ser nervis, trucades, correus... en poc temps em van trucar des de la productora, "volem que vinguis a Madrid per a una reunió amb el director i amb tot l'equip". La nit abans quasi no vaig poder dormir, teníem massa feina amb el bateig i això encara ens en portava més.

De camí a Madrid, la colla no va parar d'enviar-me missatges d'ànims i això encara agreujava més els meus nervis, no podia fallar. La reunió va durar poc més d'una hora i quart, ara sí, tot estava lligat!

Després de comunicar-ho a la colla era el moment de fer-ho públic, el Facebook no parava de rebre missatges de gent preguntant i felicitant-nos; tot i que hi va haver qui, de forma negativa, preguntava què hi feia una colla com la nostra en un rodatge d'aquestes característiques. Em va fer una mica de ràbia, hi ha colles que han participat en anuncis o que han fet ‘realities’, no podíem nosaltres participar en una pel·lícula?

Va arribar el moment de la veritat, última setmana pel rodatge, últimes reunions amb la productora i últimes trucades. Dimecres a les 6:45 tota la colla estava preparada per agafar el bus; rialles, nervis, abraçades. En arribar a Monells ens esperaven els membres de la productora i, mentre la gent deixava les motxilles, jo ja anava cap a la plaça per trobar-me amb l'equip de producció.

A les vuit vam començar a rodar, fer castells és dur, però el rodatge encara ho és més. Repetir, repetir i repetir, el cansament, la calor i les hores a plaça van començar a desanimar la colla. En acabar el dia el sentiment de derrota era evident, potser no ho hauríem d'haver fet. Aquí no acabava la cosa, faltava una seqüència i hauríem de tornar-hi.

Esperant el dia final va haver-hi molts comentaris dins la colla, gent que no volia tornar, gent que em preguntava què faria jo; “Jo m'hi vaig comprometre i jo hi aniré”. Aquella setmana i mitja va ser molt estressant, fins i tot vam pensar en fer trucades a d'altres colles perquè ens ajudessin a tancar una bona pinya; trucades al Consell, trucades a l'Ajuntament, trucades diàries amb els caps de producció.

Divendres a la tarda, acompanyat del cap de troncs i el cap de pinyes, vam anar a veure si estava tot preparat, últimes proves i cap a casa. Dissabte "sant tornem-hi"! Els nervis eren diferents; en arribar a plaça tot estava preparat. En veure tot el sistema de seguretat, la colla van animar-se. Motor, càmera, acció!!!

No és que fos menys cansat, però la colla ja sabia a què anava i va passar força ràpid. Un cop es van donar per bones les imatges va haver-hi un esclat d'alegria, ja estava tot fet i el director des del balcó ens va felicitar. De nou van tornar els riures, les abraçades i els aplaudiments, la colla tornava a ser una gran família.

Al dinar es multiplicaven les anècdotes i ja es començava a sentir "quines ganes de veure la pel·li!!!". Objectiu complert, content per la colla i amb el record d'haver tingut el plaer i l'orgull de portar els Minyons de Santa Cristina, la meva colla, a viure una experiència única. Tot i el desgast, a hores d'ara els nostres castellers somriuen satisfets.”

stats