L’animal encisador que sembla extret d’un conte de fades i que és capaç d’injectar-nos verí

És temps d’estiu, temps de platja. Ens banyem, però no estem acostumats a mirar altres organismes que viuen en el mar, tot i que som conscients que si caminem per les roques amb els peus nus, hem d’anar amb compte amb les pues d’eriçons, i si veiem alguna cosa transparent flotant, sabem que molt probablement no és una bossa de plàstic, sinó que poden ser meduses, cada cop més freqüents.

El canvi climàtic està provocant que organismes que abans només es trobaven en aigües tropicals arribin ara a les nostres costes. El Mediterrani ha incrementat la seva temperatura en uns 2-3 graus centígrads, i no ens sembla tan estrany sentir a les notícies que han albirat caravel·les portugueses (Physalia physalis), les picades de les quals són extremadament doloroses i perilloses. De fet, les caravel·les portugueses no són un tipus de medusa ni una única espècie, sinó una colònia de diferents tipus de meduses i hidres que viuen conjuntament i que es divideixen les tasques de predació, flotació i digestió. Algunes tortugues, com ara la tortuga careta, se n’alimenten, però el fet que les poblacions d’aquests rèptils estigui disminuint, també ajuda al fet que ara puguin ser trobades a les nostres costes més fàcilment. 

Un altre organisme que menja les caravel·les sembla ben bé extret d’un conte de fades. Es tracta del dragonet blau (Glaucus atlanticus), un llimac marí de colors blaus i platejats amb un disseny fantàstic. També és un animal tropical, com les caravel·les, i el seu hàbitat natural són les aigües càlides de l’Atlàntic, Pacífic i Índic, fins i tot no és poc habitual trobar-lo a les costes de les illes Canàries. En canvi, al Mediterrani, va ser descrit un cop fa més de 300 anys a les costes d’Eivissa, però des de fa tres o quatre anys, se n’està trobant algun exemplar a les costes i aigües més càlides de Múrcia i de Mallorca.

Aquests animals fantàstics tenen una mida d’entre 3 i 4 cm, s’aguanten gràcies a la tensió superficial de l’aigua i a un sac de gas a l’interior i es deixen emportar pels corrents marins. Curiosament, suren en el mar cap per avall, i aquestes línies blau elèctric que solquen el seu cos corresponen al peu del llimac. Vist des de dalt, els colors blavosos el fan gairebé invisible en el blau de l’aigua del mar. En canvi, el dors és platejat, un excel·lent camuflatge per fer-se invisible per a qualsevol organisme que els miri des de l’oceà, ja que es confon amb el reflex del cel.

Com molts gasteròpodes (cargols i llimacs) tenen una llengua rasposa que els permet menjar i arrencar trossos de les seves preses, entre les quals trobem les gelatinoses i verinoses caravel·les, de les quals emmagatzemarà el verí a les seves ceres (l'espècie de “dits” que sorgeixen d’unes excrescències laterals que, als nostres ulls, recorden a unes mans).

Aquest verí els permet defensar-se dels seus depredadors, però també els obliga a tenir una fecundació ventral. Els gasteròpodes són hermafrodites i tots els individus tenen alhora òrgans sexuals femenins i masculins, per tant, es fecunden mútuament, generalment en posició lateral, però els dragonets blaus ho han de fer cara a cara, ancorant els seus òrgans sexuals i defugint tocar les “extremitats” de l’altre, ja que si no, a més de fecundar-se, s’acabarien enverinant l’un a l’altre.

Així que, com a consell d’estiu, si teniu la sort de veure dragonets blaus, admireu-los sense tocar-los. No són verinosos per si mateixos, però poden injectar-vos el verí que han acumulat de les meduses i caravel·les que han menjat, malgrat el seu aspecte encisador.