Neurones que ens protegeixen de morir intoxicats

Els mamífers omnívors ens alimentem d’una gran varietat d’aliments. Impel·lits per la curiositat, primats, rosegadors i cànids tastem nous aliments i, alhora, hem après a evitar-los si en alguna ocasió anterior la ingesta ens ha provocat que ens maregem o emmalaltim; i és així fins i tot després d’una única mala experiència. És crucial aprendre quins aliments ens són tòxics perquè ens hi va la supervivència. Però, com ho podem aprendre amb un únic contacte?

Les reaccions de toxicitat se solen manifestar primer a l’intestí, perquè habitualment el tòxic ens provoca nàusees i vòmits per expulsar fora allò que el cos rebutja. L’aversió condicionada a certs gustos i olors no és inherent sinó que s’aprèn, i manifestem el nostre disgust de diferents maneres. Els humans ens sentim marejats, fem ganyotes explícites i ho comuniquem als altres.

En experiments amb rates i ratolins, els rosegadors tiren el menjar de la menjadora o l’enterren perquè cap altre el pugui menjar. En observacions a la natura, els coiots es rebreguen per terra i es pixen a sobre del menjar que consideren tòxic per provocar també el rebuig dels seus congèneres. Totes aquestes reaccions demostren que hi ha un aprenentatge i que el nostre cervell és capaç de relacionar malestar corporal amb la intoxicació a causa de la ingesta d’un producte concret. 

A més, aquesta aversió a certs gustos normalment es manté al llarg de la vida i és molt difícil de revertir. La connexió intestí-cervell és bidireccional, el sistema nerviós regula la digestió i controla els moviments peristàltics, però, alhora, el nostre intestí genera senyals que impacten en les nostres emocions, cognició i comportament.

Connexió intestí-cervell

En l’aprenentatge de l’aversió condicionada a certs menjars, hi intervenen diferents xarxes neuronals. La primera és la que s’inicia a la boca amb el sentit del gust quan ingerim algun producte nou, el qual connecta a les neurones del còrtex gustatiu i després a una zona del cervell anomenada amígdala, que permet “gravar” aquest gust nou al menjar concret que ingerim.

Una altra xarxa neuronal és la que uneix el malestar de l’intestí amb una regió del cervell posterior, amb unes neurones que produeixen un neurotransmissor específic relacionat amb la sensació de dolor, que també connecten amb l'amígdala. Una investigació recent en ratolins demostra com es produeix la interacció entre aquestes connexions neuronals i l’aprenentatge consegüent de manera que, si sobrevivim a l’experiència, només amb l’olor o el gust rememorem tot el malestar i en defugim la ingesta.

En aquests assajos, els investigadors donen a beure als ratolins una beguda amb gust de fruites. Tenen un grup d’animals als quals durant dies els han donat el líquid sense que els passi res, mentre que en un altre grup els hi donen per primer cop. Als dos grups, després de mitja hora de beure, se’ls provoca nàusees mitjançant l’administració de clorur de liti intraperitonealment i observen quines regions del cervell s’activen.

Després d’un interval de dos dies donant-los només aigua, observen que si ara els deixen escollir entre aigua i beguda amb gust de fruites, els ratolins que s’havien acostumat prèviament a beure-la sense cap efecte beuen indistintament tant aigua com beguda amb gust, mentre que els que just després de tastar-la per primera vegada havien tingut vòmits rebutgen significativament la beguda amb saboritzant. Com és això?

Neurones que ens protegeixen de tòxics

Els investigadors determinen que hi ha neurones de l’amígdala implicades en el control de les emocions que s’activen quan es tasta per primer cop un menjar, també quan es produeix la nàusea i, de nou, quan se’ls presenta la beguda que associen a una experiència negativa. Així, doncs, a la mateixa zona de l'amígdala projecten tant les neurones que han identificat i processat el gust, l’aspecte i l’olor com el grup de neurones del cervell posterior que controlen el sentit del malestar i dolor. Quan un gust és nou, aquestes neurones activades de l’amígdala queden en alerta durant un cert temps. Si no arriba cap senyal de malestar de l’intestí, no s’assigna la categoria de tòxic al menjar. Si, per contra, en aquest període d’alerta les neurones de la part posterior del cervell els indiquen que el cos no es troba bé, l’amígdala caracteritzarà aquesta menja com a probablement tòxica i generarà la reacció no controlada d’aversió i rebuig, fins i tot, revivint les nàusees.

Els investigadors han manipulat mitjançant enginyeria genètica aquestes neurones que procedeixen de la part posterior del cervell i indiquen el malestar de l’intestí. Si les activen genèticament, independentment del menjar, els ratolins senten nàusees i rebutjaran la ingesta d’aquell aliment. Per contra, si també mitjançant enginyeria genètica s’anul·la la funció d’aquestes neurones, els animals són incapaços d’associar un menjar concret amb les nàusees i no hi presentaran aversió condicionada.

Per tant, la selecció natural ha afavorit la creació de xarxes neuronals que protegeixen el cos de la ingesta de tòxics potencials, que poden estar una mica decalades en el temps per permetre relacionar el gust amb el malestar generat. La pròxima vegada que digueu que no us agrada gens el marisc o que no podeu beure llet perquè vomiteu, ja sabreu per què i com s‘ha generat la reacció física d’aversió condicionada del vostre cos.