Josep Maria Fuset, un naturalista a contracorrent
El 2021 se celebren els 150 anys del naixement d’un dels defensors més apassionats de la teoria de l’evolució a tot Espanya
El 1944, durant els anys més foscos de la postguerra, un vell naturalista, jubilat de la càtedra universitària per la dictadura franquista, reeditava a Barcelona un llibre titulat Manual de zoología, que ja havia escandalitzat més d’un quan n’havia aparegut la primera edició un quart de segle abans. Parlem d’un naturalista valencià, avui força oblidat, de qui commemorem enguany els cent cinquanta anys del naixement a Sueca (Ribera Baixa): Josep Maria Fuset i Tubià (1871-1952). El suecà Fuset i Tubià havia anat tota la vida a contracorrent: va ser republicà sota la monarquia, evolucionista i lliurepensador en una societat encara dominada pel pensament catòlic més intolerant, i anticatalanista en una Catalunya en cerca de les seves llibertats.
En el Dia Internacional de la Diversitat Biològica val la pena recordar-lo, primer de tot com a biòleg evolucionista i com a creador de la primera clau de determinació d’espècies d’ocells silvestres ibèrics. En els primers anys del segle XX, quan encara la majoria dels naturalistes pioners que van treballar per observar, conservar i documentar exemplars destacables i representatius de la biodiversitat pertanyien al que podríem anomenar ciència extraacadèmica, Fuset i Tubià era una de les excepcions. A diferència de la majoria d’aquells que cultivaven l’estudi de la natura com una afició al marge de la seva activitat professional, s’hi va poder dedicar professionalment.
Un evolucionista de cap a peus
En primer lloc, tot just doctorar-se, del 1897 al 1900 va ser professor auxiliar interí a la càtedra d’Odón de Buen a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Darwinista declarat i protagonista dos anys abans de sonats enfrontaments amb les autoritats eclesiàstiques i acadèmiques, Odón de Buen exerciria una duradora influència en el pensament i l’acció de Fuset, reblada per la militància comuna a la maçoneria i al Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux.
L’any 1900 Fuset va guanyar la Càtedra d’Història Natural de l’Institut Balear (avui el Ramon Llull de Palma). Va romandre a Palma fins al 1911 i entremig va col·laborar amb Odón de Buen en la creació del Laboratori Biológico-Marí de Porto Pi, del qual va ser subdirector del 1908 al 1911, mentre Odón de Buen el dirigia de Barcelona estant. La marxa d’aquest últim cap a Madrid el 1911 va propiciar l’accés de Fuset a la Càtedra de Zoologia General de la Universitat de Barcelona.
Fuset va excel·lir com a ensenyant i divulgador i va ser autor de llibres de text importants i innovadors de les matèries que ensenyava. Cal destacar per damunt de tot el seu Manual de zoología, la primera edició del qual es va publicar en dos volums (1920 i 1921) profusament il·lustrats, amb més de 900 fotogravats. Un llibre que va reeditar amb successives revisions el 1927, el 1938 i fins i tot el 1944, en el qual sempre feia una defensa sense embuts de l’evolucionisme. I això fins i tot en la reedició del 1944, en ple franquisme, en la qual no s’estava d’ironitzar a costa dels defensors de les teories creacionistes: “[…] Se ve que la teoría creacionista ignora el problema complejo y altamente instructivo de las adaptaciones, o lo resuelve brevemente, sin esfuerzo y con donaire, puesto el pensamiento en los días quinto y sexto de la Génesis ”.
El poder de la imatge i de la col·lecció
Fuset, com a pedagog, creia molt en el poder de la imatge. Ja de ben jove, el 1885 destacava el dibuix científic com una de les especialitats que feia constar al seu currículum. Més endavant també va emprar la màquina fotogràfica, però malauradament la major part de les seves captures originals, que estaven fetes en plaques de vidre, s’han perdut. En tot cas, una de les feines més destacades de Fuset va ser el muntatge de col·leccions (fotografies, dibuixos, exemplars naturalitzats...) destinades a documentar la morfologia i l’anatomia de les espècies animals. I també la conservació de les ja existents a la Universitat de Barcelona, les més importants de Catalunya, que Fuset va tenir a càrrec seu en els diversos períodes en què en va ser professor.
En aquells anys de començaments del segle XX era difícil que els estudiants poguessin fer observacions d’animals en viu, i l’estudi i el coneixement de la biodiversitat es basava principalment en els herbaris i les col·leccions d’animals naturalitzats. Precisament, un dels seus treballs sobre biodiversitat, Aves de Cataluña (1913), està basat en la col·lecció del Gabinete de Historia Natural. Aquest treball, el primer catàleg dels ocells de Catalunya, rigorós i competent, li va donar més fama que qualsevol dels seus excel·lents i agosarats llibres de text. Era, al mateix temps, una recopilació i una eina didàctica (incloïa una clau amb dibuixos originals per determinar les espècies observades), destinada a estudiants i naturalistes. A manca de les actuals guies de camp il·lustrades d’identificació d’ocells i altres animals, a la Càtedra de Zoologia de la Universitat de Barcelona aquest text es va utilitzar com a eina de pràctiques fins a la dècada del 1960, i la col·lecció d’ocells dissecats que Fuset va custodiar i engrandir es va fer servir per a la docència universitària fins ja entrada la dècada del 1970.
