Balleu, gambegeu, sacsegeu-vos… és el xut de salut més barat!

És un dels espectacles més fascinants i elegants que podem observar a la natura: dos cignes movent el cos de manera sincronitzada en un ritual d’aparellament anomenat, popularment, “dansa de l’amor”. Hi ha espècies capaces, fins i tot, de sacsejar-se al ritme de la música, com els ximpanzés. Però, a diferència dels humans, els animals no poden interioritzar les pulsacions, que són la unitat bàsica de temps de les composicions musicals. Per entendre’ns, aquell pum-pum-pum que batega a dins nostre, com si fos el cor, i que ens fa aplaudir, donar copets amb el peu a terra o moure el cap d’una banda a l’altra de manera espontània al sentir una melodia. Fins i tot els nadons acabats de néixer ja tenen aquesta habilitat, com han demostrat diversos experiments.

“Hi ha una altra habilitat innata exclusiva de l’ésser humà: l’entrainment –sincronització o acoblament, en català–, és a dir, moure’ns, ballar o tocar música de manera coordinada amb altres persones”, assenyala Rubén López-Cano, professor i investigador del departament d’estudis culturals i musicals de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). I, tenint en compte que l’instrument musical més antic trobat fins avui és una flauta de fa 42.000 anys, deu tenir algun avantatge evolutiu que la música encara ens acompanyi. López-Cano ho té clar: "Els rituals de cantar, ballar i moure’ns sincronitzadament construeixen uns llaços de codependència i confiança que són fonamentals per a la supervivència”.

Una explosió al cervell

Des que les tècniques de neuroimatge han permès estudiar el cervell sabem que poques activitats l’estimulen d’una forma tan completa com ballar. Perquè, encara que no aspirem a convertir-nos en John Travolta a Febre del dissabte nit, gambejar per casa o en una classe de zumba requereix una coordinació monumental de tasques al mateix temps: des d'orientació corporal a memorització de seqüències, sincronització de passos i, fins i tot, interpretació de les emocions de qui ens acompanya a la pista.

Ana Belén López-Rodríguez, coordinadora d’investigació del servei de neurologia de l’Hospital Universitari de la Princesa de Madrid, científica formada en dansa clàssica, contemporània i flamenc des dels set anys, destaca l’explosió de neurotransmissors que es produeix al cervell quan movem l’esquelet: “És com un suc multivitamínic en el qual participen la dopamina, l’oxitocina, la serotonina i les endorfines, entre altres hormones”, totes estretament vinculades al benestar i al plaer. Per això ballar provoca una recompensa directa que experimentem des de ben petits.

Millora de l’autoestima en joves

Més enllà d’una forma d’expressió artística, la ciència considera el ball una poderosa eina per al desenvolupament en nens i també i especialment en adolescents, una etapa de la vida en què es presenten canvis físics i emocionals que generen inestabilitat i incertesa. Una revisió bibliogràfica de diversos estudis publicats sobre el tema va posar de manifest el 2021 que la dansa, especialment en grup, pot contribuir a augmentar l’autoestima i l’autoconfiança, i també a millorar la percepció del cos –sovint esbiaixada en aquestes edats–, a més de potenciar habilitats socials crucials.

En paraules de Rubén López-Cano, “la música i el ball tenen la capacitat de crear espais que trenquen amb les regles habituals”. Per això hi ha molts tímids que no ho són en aquest context. I en determinats estils està permès agafar una persona de la cintura, envaint la distància personal, sense que es consideri irrespectuós.

Els joves també poden “experimentar amb la identitat de gènere, ja sigui disfressant-se com si fos Carnaval o bé amb moviments diferents dels que imposa la normativitat de gènere”, assenyala aquest expert. Per exemple, el tango pot arribar a construir uns estereotips molt marcats de masculinitat i feminitat. Però actualment també es practica el tango queer, que planteja que tothom pugui assumir qualsevol dels dos rols, o tots dos, en la mateixa dansa.

Una de les especialitats del professor de l’ESMUC, autor del bloc Papeles sueltos, és la música popular urbana, i a més es relaciona a diari amb joves alumnes que, malgrat que es dediquen professionalment a la música clàssica, escolten reggaeton des de l’institut. “Els balls hipersexualitzats no són una moda passatgera, sinó una manera de presentar-se per a tota una generació. El twerking converteix el cul en el centre d’expressió, i moltes noies, fins i tot feministes, s’han apropiat del perreo i juguen amb la narrativa de sentir-se dolentes i promíscues, però de manera performativa”. Podríem pensar que això entra en contradicció amb el contingut masclista de moltes d’aquestes cançons. En aquest sentit, López-Cano considera que “quan escoltem música, el cos mana, i el contingut verbal de la lletra pot no assumir-se i queda en un lloc secundari”. Per això destaca que, “si bé hi ha una base biològica en el ball, també hem de tenir en compte la seva dimensió cultural”.

Beneficis en edat adulta

Els resultats positius del ball no només s’han demostrat en la infància i l’adolescència, sinó que estan presents al llarg de totes les etapes de la vida. Els beneficis físics són més que evidents: augment de la flexibilitat, l’equilibri, la força muscular i la lubricació de les articulacions; millora de la pressió arterial i reducció del greix corporal en persones amb sobrepès i obesitat, entre d’altres. Però, a més, moure la tíbia i el peroné sempre que se'n té ocasió, parafrasejant Alaska, comporta, sobretot, una sèrie de beneficis emocionals i cognitius. Per començar, contribueix a regular l'estrès. Una de les principals conclusions, segons un estudi recent publicat a la revista Psychlogy of Sports & Exercise, és que estimula l’alliberament de dopamina i endorfines al cervell, associades amb el plaer, la motivació i la recompensa, a la vegada que redueix els nivells de cortisol, l’hormona principal de l’estrès.

A més, un altre treball, en aquest cas de la Universitat de Sydney, demostra que és millor per a la salut mental que altres exercicis físics recomanats habitualment, com caminar, córrer o fer peses. Per a López-Rodríguez, no és que ballar sigui millor que fer esport, o al revés, sinó que la clau està en la motivació i el plaer: “Si una persona odia ballar, no obtindrà beneficis més enllà dels físics; els emocionals, cognitius i socials es veuran disminuïts perquè no gaudeix de l’activitat”.

A la pregunta de si hi ha algun estil de ball més beneficiós que d’altres, la científica, que s’autodefineix a les xarxes socials com a “neurobailaora” i difon els seus continguts a través del compte Matrioska Leré, indica que la majoria d’assaigs clínics s’han fet amb balls de saló, com el tango. En aquest sentit, el gènere més conegut de l’Argentina i l’Uruguai ha demostrat millorar algunes habilitats motores i cognitives en pacients amb Parkinson i també amb demència; augmentar la percepció corporal i reduir el dolor en el cas d’artritis reumatoidea, i mitigar la fatiga crònica associada al càncer de mama. López-Rodríguez refereix també estudis amb altres balls tradicionals com el folklore grec, que contribueix al control de l’equilibri en gent gran sana amb només dues sessions d’una hora per setmana. O del flamenc, que amb una sessió setmanal de dues hores pot millorar l’estat d’ànim de tristesa o ansietat en dones d’entre 62 i 79 anys, segons una investigació de la Universitat de Sevilla.

Més enllà de l’estil, se sap des de fa temps que els pacients amb Alzheimer responen als moviments rítmics. Una de les recerques més recents en aquest sentit procedeix de la Universitat de West Florida, als EUA. Els autors van avaluar l’impacte de practicar ball en línia o line dance adaptat una mitjana de 70 minuts per setmana durant gairebé 3 mesos en un grup de persones d’entre 69 i 97 anys –4 homes i 12 dones–, en comparació amb un altre grup que va participar en activitats sense música com bingo, fer trencaclosques, manualitats, cartes i jocs de taula. En el primer cas, els participants no van experimentar pèrdua d’equilibri ni caigudes, ja que tant el seu estat d’agitació com la força de les seves extremitats havien millorat notablement durant el temps que va durar l’assaig.

Ballar surt rendible

Tot i els avantatges físics, emocionals i cognitius de gambejar, no és que la dansa i la música siguin, per si soles, remei a tots els mals. Però sí que podrien ser una eina eficaç per millorar el benestar dels ciutadans sense passar per “la immediatesa de la pastilla”, apunta la coordinadora d’investigació del servei de neurologia de l’Hospital Universitari de la Princesa de Madrid. El benefici que això reportaria ja ha estat quantificat per molts països, que han demostrat l’estalvi d'afegir activitats relacionades amb el ball als seus programes de salut pública. És el cas del Regne Unit i el seu Dance to health (Ballar per la salut), un programa de prevenció de caigudes en persones grans basat en exercicis de dansa. Els resultats, publicats el 2021, van demostrar que les caigudes s’havien reduït en un 58%, el que implicava un estalvi potencial de més de 196 milions de lliures –més de 226 milions d’euros– en un període de dos anys, gran part del qual repercutiria directament sobre els costos del sistema nacional de salut (NHS). 

Pel que fa a salut mental, Suècia va analitzar la rendibilitat d’una intervenció de dansa –dues sessions per setmana durant vuit mesos–, a banda dels serveis de salut que les escoles oferien, en adolescents amb risc de ser ingressades per trastorns com l’ansietat o la depressió i que habitualment acudien a infermeria del seu centre escolar per símptomes psicosomàtics com mal de cap, d’esquena i problemes gàstrics. Per mesurar els efectes, es van utilitzar anys de vida ajustats per qualitat (QALY, en les seves sigles en anglès), un indicador mèdic que combina en una única mesura quant de temps i amb quina qualitat de vida viu una persona. Així, un any viscut amb salut perfecta equival a 1 QALY, mentre que un any amb símptomes que redueixen a la meitat la qualitat de vida equivaldria a 0,5 QALY.

El treball, presentat l’any 2013, conclou que la intervenció suposava un guany de 0,10 QALY per a les adolescents. En termes econòmics, el cost net per participant va ser de 383 dòlars –uns 327 euros–. Al calcular la rendibilitat en salut, és a dir, el cost per cada QALY guanyat, la xifra va ser de 3.830 dòlars –prop de 3.300 euros– després de 20 mesos. Per posar-ho en context: a Espanya es considera que un tractament és cost-efectiu si el cost per QALY està per sota dels 21.000-24.000 euros. La intervenció en dansa va quedar molt per sota d’aquest llindar, el que demostra que va ser una estratègia altament eficient i mesurable per a la salut mental de les adolescents.

“S’ha de ballar” perquè és una activitat “necessària per a la salut individual i col·lectiva”, però també per donar alternatives a una societat sobremedicalitzada, argumenta Rubén López-Cano.