Els gossos tranquil·litzen més els infants que els exercicis de relaxació
Segons un nou estudi, passar estones amb un gos podria rebaixar els nivells de cortisol més que no pas la meditació
L’adopció de l’Annie, la gossa d’orelles caigudes i 18 quilos que ha entrat a la meva família, ha tingut un efecte beneficiós inesperat: tranquil·litza els meus fills. Quan arriben a casa després d’una llarga i atrafegada jornada escolar, es tiren a terra al costat del jaç de l’Annie i es queden quiets mentre ella els llepa els dits i les galtes. O li acaricien la panxa i descansen una estona abans d’anar a sopar, fer els deures i tot el que s’hagi de fer abans d’anar a dormir. L’Annie és molt entremaliada i té una energia infinita, però la seva presència calma els meus fills d’una manera que no em podia ni imaginar quan la vam portar a casa fa més d’un any.
Un estudi publicat recentment aclareix aquesta poderosa connexió entre els nens i els gossos. El treball conclou que dues sessions setmanals amb un gos i el seu ensinistrador fan baixar considerablement els nivells infantils de cortisol –l’hormona de l’estrès corporal–, que s’han mesurat amb mostres de saliva. Aquesta intervenció sembla més efectiva que les sessions guiades de relaxació. Segons Kerstin Meints, una professora de psicologia evolutiva de la Universitat anglesa Lincoln que ha participat en aquesta investigació, "el nostre estudi demostra, per primera vegada, que les intervencions assistides amb gossos poden rebaixar l’estrès dels nens, tinguin o no necessitats educatives especials, durant un curs escolar normal".
Acaronar un gos o meditar
En l’assaig controlat i aleatoritzat fet pel seu equip a la Gran Bretanya i publicat a la revista PLOS ONE, hi han participat 149 nens de 8 i 9 anys neurotípics i no neurotípics, que es van dividir en tres grups. Durant un mes, els nens d’un grup van passar 20 minuts, dos dies per setmana, amb un gos i el seu ensinistrador. Acariciaven el gos una estoneta i, si a l’animal i a ells els venia de gust, feien preguntes i jugaven. En un altre grup, els nens feien exercicis de relaxació durant el mateix període de temps sense cap gos a prop; movien els dits de les mans i els peus abans de jeure en estores de ioga per escoltar una meditació guiada. I un tercer grup, el de comparació, va servir com a patró de referència.
Els investigadors van prendre mostres de saliva de tots els nens per quantificar-ne els nivells de cortisol abans i després de l’assaig, que va durar quatre setmanes, i també van mesurar els nivells de cortisol dels nens neurotípics abans i després de cada sessió. En general, van descobrir que els membres del grup en què hi havia hagut una intervenció amb gossos presentaven uns nivells de cortisol més baixos que els seus companys, tant del grup de relaxació com del de comparació.
“Com a ensinistradora que treballa a temps complet amb un gos especialment entrenat en un centre, no m’estranya gens veure els resultats tan positius que surten d’aquest estudi”, diu Ali Spikestein, coordinadora del programa Paws and Play de l’Hospital Infantil Mount Sinai Kravis de Nova York, que no ha participat en aquesta nova investigació. Spikestein coneix força bé el potencial terapèutic dels gossos, perquè treballa amb els tres goldendoodles (encreuament d’un golden retriever i un caniche) de l’hospital –Professor, Amos i Moby– per fer-los seure i, de vegades, arraulir-se amb tendresa al costat de nens que experimenten un dolor fort o que senzillament pateixen perquè es troben en un entorn hospitalari. Diu, però, que és “emocionant i prometedor” veure un nou estudi dedicat específicament al paper que podrien representar els gossos per calmar els nens sans als centres escolars.
Gossos ensinistrats o domèstics
De fet, segons els investigadors i els professionals de la salut mental, s’han d’investigar molt més els beneficis que les intervencions assistides amb animals poden aportar als nens. Kerstin Meints també confia que es facin més assajos controlats i estudis a llarg terme per esbrinar la freqüència amb què els nens haurien de participar en sessions de teràpia assistida amb gossos i la durada que haurien de tenir aquestes sessions. Igualment, hi ha grans interrogants sobre la importància que pot tenir per als nens tocar el gos durant les sessions o si n’hi ha prou amb la presència de l’animal, i també sobre el tipus de teràpia que és millor: la grupal o la individual.
Per molt temptador que sigui per als pares o mares com jo extrapolar, hi ha una gran diferència entre la teràpia canina i les interaccions imprevisibles que es produeixen entre les criatures i els gossos quan estan junts a casa. (De tota manera, ja hi ha investigacions que han demostrat que tenir un gos pot ser bo per al desenvolupament psicològic infantil.) Arun Handa, del departament de psiquiatria infantil i juvenil de l’Hospital Infantil de Filadèlfia, diu: “No és el mateix un animal entrenat que un animal domèstic. Dit això, no és forassenyat pensar que els animals domèstics siguin capaços de donar alguna mena de consol i suport. Els animals donen un amor incondicional i ofereixen un suport sempre acrític”, conclou.
