En un moment en què hi ha un milió d’espècies en risc d’extinció, desenes de països impulsen una iniciativa per protegir almenys el 30% de la superfície terrestre i aquàtica del planeta de cara al 2030. El seu objectiu és aconseguir tancar un acord d’abast mundial en les negociacions que se celebraran enguany a la Xina per mantenir intactes espais naturals com ara boscos i aiguamolls primigenis que serveixen de refugi a la biodiversitat, fixen diòxid de carboni i filtren aigua.
Tanmateix, moltes persones que han protegit de manera efectiva el patrimoni natural al llarg de generacions no decidiran sobre l’acord: són les comunitats indígenes i altres col·lectius que han deixat espai a la fauna, la flora i els seus hàbitats subsistint de manera modesta en lloc d’acorralar la natura. Segons la recerca, el seu èxit rau en no excedir-se en l’activitat extractiva.
A l’Amazònia brasilera, els pobles indígenes es juguen la vida per protegir les seves terres ancestrals, amenaçades pel sector de la fusta i la ramaderia. Al Canadà, un grup pertanyent a les conegudes com a Primeres Nacions ha creat un parc de grans dimensions per vedar-hi l’explotació minera. A Papua Nova Guinea hi ha comunitats de pescadors que han establert zones on la pesca està prohibida. I a Guatemala els habitants d’una reserva natural molt extensa extreuen fusta de gran valor en petites quantitats. De fet, alguns dels troncs que talen podrien acabar formant part de carrils bici de nova construcció situats al pont de Brooklyn. “Salvar només els insectes i la fauna i no els indígenes és molt contradictori”, comenta José Gregorio Díaz Mirabal, que encapçala la Coordinadora d’Organitzacions Indígenes de la Conca Amazònica, una entitat que aglutina altres associacions. “Som un sol ecosistema”.
En el més d’un quart de les terres del planeta que gestionen o posseeixen aquests col·lectius, la natura presenta un millor estat de salut, segons diversos estudis científics. Les terres gestionades pels indígenes al Brasil, el Canadà i Austràlia acullen una biodiversitat igual o superior que les destinades a la conservació per les diverses administracions públiques, han conclòs els investigadors.
Indígenes assassinats
Aquesta constatació contrasta vivament amb la història de la conservació, marcada per polèmiques expulsions de poblacions de les seves terres. Per aquest motiu, molts líders indígenes veuen l’últim objectiu mundial -conegut com a 30x30 i que té el Regne Unit, Costa Rica i França com a principals impulsors- amb una barreja d’esperança i preocupació. N’hi ha que són partidaris de fixar una meta més ambiciosa (més del 50%, segons l’organització de Díaz Mirabal), mentre que d’altres temen que, un cop més, se’ls deixi de banda en nom de la conservació.
A l’Amazònia brasilera, Awapu Uru Eu Wau Wau arrisca la vida per protegir les riqueses de les terres dels seus ancestres: jaguars, mones llanoses comunes -una espècie amenaçada- i fonts naturals d’on brollen 17 rius importants. El poble del qual forma part, els indígenes uru eu wau wau, són legalment els titulars de les terres, però les han de defensar constantment d’intrusos armats. Tot just a l’altra banda dels límits del seu territori de 18.000 km, ramaders i agricultors han arrasat gran part de la selva per dedicar les terres a pastures i plantacions de soja. Les seves terres són dels últims boscos i sabanes protegits de l’estat brasiler de Rondônia. Sovint els llenyataires il·legals hi entren de manera il·lícita.
És per això que Uru Eu Wau Wau, que empra com a cognom la denominació de la seva comunitat, fa guàrdia pel bosc amb fletxes enverinades. Altres membres de la comunitat patrullen amb drons, equips de GPS i càmeres de vídeo. Uru Eu Wau Wau prepara la seva filla i el seu fill d’onze i tretze anys, respectivament, per defensar el bosc en el futur. “Ningú no sap què serà de nosaltres i jo no viuré per sempre”, comenta. “L’hem de deixar als nostres fills perquè tot continuï així”.
Hi ha molts perills que planen sobre la seva existència. El cosí d’Uru Eu Wau Wau, que es deia Ari Uru Eu Wau Wau, va morir assassinat l’abril del 2020. La seva mort s’inscriu en una tendència esfereïdora que s’observa entre els defensors de terres de tota l’Amazònia. El 2019, l’últim any de què es tenen dades, es van registrar almenys 46 assassinats a tot Llatinoamèrica. Moltes de les víctimes eren indígenes.
Els beneficis de la protecció
Els esforços de la comunitat aporten beneficis d’una envergadura desproporcionada per als 7.750 milions d’habitants de la Terra: l’Amazònia, que representa la meitat de la selva tropical que queda al món, ajuda a regular el clima del planeta i alberga una diversitat genètica d’un valor inestimable. La recerca indica que els drets dels indígenes sobre les terres són fonamentals per reduir la desforestació il·legal a l’Amazònia.
En aquest context és on entra en joc l’acord 30x30. Una coalició de països ha fet seu l’objectiu de protegir almenys el 30% de la superfície terrestre i aquàtica de la Terra, llargament perseguit pels conservacionistes. Aquesta meta formarà part de les negociacions diplomàtiques que tindran lloc a la ciutat xinesa de Kunming aquesta tardor en el marc del Conveni sobre la Biodiversitat de l’ONU. Els Estats Units són l’únic estat, a banda del Vaticà, que no s’ha adherit al Conveni, tot i que el president nord-americà, Joe Biden, ha impulsat un pla per protegir el 30% de la superfície terrestre i aquàtica del país.
A les comunitats indígenes no se les reconeix com a parts de l’acord internacional. Poden assistir a les negociacions en qualitat d’observadors, però no tenen dret a votar-ne el resultat. Això no obstant, a la pràctica, és impossible assolir l’èxit sense el seu suport. A hores d’ara ja protegeixen gran part de les terres i aigües del món, com assenyala David Cooper, secretari executiu adjunt de l’organisme responsable de la biodiversitat de les Nacions Unides. “En aquests llocs, hi viuen poblacions”, comenta. “Cal que participin i que se’n respectin els drets”.
Una aliança de col·lectius indígenes, ens i associacions locals ha reclamat que l’acord protegeixi almenys la meitat del planeta. La recerca científica els dona suport: indica que senzillament no n’hi ha prou amb salvar una tercera part del planeta per conservar la biodiversitat i fixar prou diòxid de carboni per frenar el canvi climàtic.
Viure de la natura
Els investigadors s’han adonat que sovint la protecció de la biodiversitat funciona millor quan la població local hi està implicada. En illes com per exemple Papua Nova Guinea, on el peix constitueix un aliment indispensable, les poblacions de peixos havien minvat en els últims decennis. Els pescadors havien d’allunyar-se més de la costa, passaven més temps al mar i, tot i això, en retornaven amb captures més minses. Per això, es van associar amb entitats sense ànim de lucre locals i internacionals per provar de fer les coses d’una altra manera. Van modificar les xarxes perquè els peixos de petites dimensions se’n poguessin escapar. Van passar a fer servir amb menys freqüència un verí que fa ascendir els peixos a la superfície. I el més determinant: van prohibir totalment la pesca en algunes aigües. Meksen Darius, cap d’un dels clans que va adoptar aquestes mesures, diu que la població estava oberta a la idea perquè tenien l’esperança que els servís per guanyar-se millor la vida. I així va ser. “El volum i la mena d’espècies de peixos i d’altres animals marins s’han multiplicat”, afirma Darius, jurista jubilat.
Estudis recents fets a tot el món indiquen que les àrees marines protegides incrementen el volum de les poblacions de peixos i, en últim terme, permeten a les comunitats que viuen de la pesca capturar més peix a les zones limítrofes de les reserves.
Iliana Monterroso, ambientòloga del Centre de Recerca Forestal Internacional de Lima (Perú), creu que el que importa és que els habitants de les zones de gran biodiversitat tinguin el dret de gestionar-les. Posa l’exemple de la Reserva de la Biosfera Maia, un territori de dos milions d’hectàrees situat a Guatemala, on la població autòctona fa 30 anys que gestiona els boscos. En el marc de contactes temporals amb el govern central, van començar a collir quantitats limitades de fusta i pebre de Jamaica, a vendre palmes ornamentals i a regentar agències turístiques. Tenien una inversió a protegir. “El bosc es va convertir en la seva font d’ingressos”, comenta Monterroso. “En podien obtenir beneficis tangibles”. A la reserva, hi ha poblacions pròsperes de jaguars, micos aranya i 535 espècies de papallona, així com de pècaris de barba blanca, una espècie de porc molt esquerpa que tendeix a desaparèixer de seguida i que és sotmesa a pressió cinegètica. Els boscos gestionats per les poblacions autòctones pateixen menys incendis forestals i la seva taxa de desforestació és propera a zero, segons els investigadors.
Erwin Maas és un dels guatemalencs que viu en aquesta zona. Regenta un negoci propietat de la comunitat a la localitat de Uaxactún. Hi ha caoba en abundància, però només en poden extreure una determinada quantitat. Moltes vegades, són un o dos arbres l’any per hectàrea, explica Maas. Els arbres que produeixen llavors, no se’ls toca. “El nostre objectiu és guanyar-nos la vida amb una petita quantitat i tenir sempre cura del bosc”, comenta.
Les forces històriques que assetgen la natura
La natura es troba assetjada perquè els humans acaparem terres per conrear-hi aliments o alimentar-hi bestiar, obtenir-ne fusta i extreure’n minerals, al mateix temps que sotmetem els mars i oceans a la sobrepesca. Per acabar-ho d’adobar, el consum de combustibles fòssils està escalfant el planeta, cosa que dificulta la supervivència de la flora i la fauna.
A parer d’alguns acadèmics, els culpables d’aquesta situació són les mateixes forces històriques que han extret recursos naturals durant segles, arreu del planeta i a costa dels pobles indígenes.
“Amb l’esfondrament de la biodiversitat i el canvi climàtic, estem assistint a l’última etapa dels efectes del colonialisme”, assenyala Paige West, antropòloga de la Universitat de Colúmbia.
En l’actualitat, hi ha un consens ampli sobre la urgència de revertir la pèrdua de biodiversitat per garantir la seguretat alimentària i l’estabilitat del clima. També hi ha un gran consens científic sobre el fet que protegir la biodiversitat dels espais naturals és crucial per reduir el risc que més patògens saltin dels animals als humans i puguin provocar brots locals de noves malalties que es poden estendre per tot el món i donar lloc a una pandèmia, com ha passat en el cas del coronavirus SARS-CoV-2.
Copyright The New York Times
