L’ENTREVISTA

“Al recital a la presó, Cuixart va tenir la sensació que la poesia ensorrava els murs”

Entrevista a Eduard Casas, poeta i impulsor del col·lectiu Poetes per la República

A la presó de Lledoners, Jordi Cuixart va poder sentir com la “solidaritat dels versos” que hi van recitar diversos membres del col·lectiu Poetes per la República “ensorrava tots els murs”. El president d’Òmnium destacava també, en una carta d’agraïment que va adreçar a aquest grup de poetes, que li seria “impossible d’oblidar el poder transformador de la poesia recitada entre els interns”. Els versos d’aquest col·lectiu, que agrupa uns 200 poetes i també músics, s’han sentit a les presons on hi ha reclosos els líders independentistes i arreu de la geografia catalana des de finals del 2017, quan es van produir les primeres detencions. A través de la “paraula convertida en vers”, els Poetes per la República volen donar “suport i escalf” als representants polítics i líders socials empresonats i exiliats, i reclamar la validesa del referèndum sobre la independència amb el lema “1 d’Octubre: ni presos ni exiliats. República”.

Com va néixer Poetes per la República?

Va sorgir arran de les primeres detencions de líders independentistes, a finals del 2017: la dels Jordis, la de Quim Forn i la de Junqueras. Diversos poetes, entre ells Vicenç Altaió i Carles Duarte, ens vam posar d’acord per enviar-los per Nadal uns poemes, alguns inèdits, i l’artista Màrius Brossa també els va enviar uns dibuixos seus. Volíem que sentissin el nostre escalf i que pensàvem en ells. Ens va agradar rebre la resposta de Quim Forn en una carta molt emotiva, on agraïa els versos i dibuixos que els vam enviar i assegurava que mostres de suport com la nostra els ajudaven a sentir-se acompanyats, serens i forts. Era el Nadal del 2017 i Forn expressava el seu desig de tornar aviat a casa.

El desig de Forn no es va complir i les coses van empitjorar amb l’aplicació de l’article 155.

Va ser des del 155 que vam decidir corporativitzar-nos, crear un col·lectiu de poetes, entre ells Enric Casasses, Carles Duarte, Marta Pessarodona o Lluís Calvo, als quals també s’han sumat nombrosos músics, com Jaume Arnella o Ferran Martínez, per manifestar el nostre rebuig a governs i tribunals autoritaris i reivindicar la validesa de la veu del poble, expressada l’1 d’Octubre en unes circumstàncies de dura repressió. Ens vam presentar a la Casa de Cultura de Girona l’abril del 2018, amb un espectacle amb una quarantena de poetes que vam recitar 155 poemes contra el 155.

Els poetes també havien unit la seva veu contra el franquisme. ¿Hi veu algun paral·lelisme?

Alguns mitjans van establir una connexió entre el nostre acte i el que es va fer l’abril de 1970, a les darreries del franquisme, a la sala Gran Price de Barcelona, en què van participar poetes com Salvador Espriu, Joan Brossa o Pere Quart, acabat d’arribar de l’exili. Aquell recital es va convertir en un acte d’afirmació per les llibertats, i el cert és que nosaltres ara denunciem una situació de manca de llibertat que ben poc ha variat de la de finals del franquisme. Aquell dia a Girona ens vam comprometre a portar arreu el nostre missatge, i així ho hem fet, amb recitals en moltes localitats de Catalunya i de la Catalunya Nord, en espais tan simbòlics com l’amfiteatre romà de Tarragona, el Centre Arts Santa Mònica, el convent dels Caputxins o la Universitat de Prada de Conflent.

També dins de les presons.

Tots els nostres actes són molt emotius, però els que ho han estat més són els que hem fet a les presons de Lledoners, de Puig de les Basses i de Mas d’Enric. Recordo que en tots els casos vam acabar amb abraçades que els condicionants de la presó no van poder aturar, malgrat els controls. Els presos van pujar a l’escenari, nosaltres vam baixar... Les cartes d’agraïment que ens van enviar els líders independentistes empresonats revelen com va ser d’important per a ells que hi anéssim. Cuixart ens parlava de la seva sensació que la poesia dins la presó ensorrava murs i Dolors Bassa, en una carta posterior, recordava amb il·lusió aquell dia en què vam anar a Puig de les Basses a fer sentir als presos “el gust per la poesia” . Als actes de fora de les presons també hi hem fet ser d’alguna manera els presos i exiliats, donant-los veu llegint cartes seves.

¿A vostès que mostren tanta unitat, els preocupen les picabaralles polítiques dels sectors independentistes?

Malgrat la disbauxa i aquest moment de picabaralles estèrils sobre el lideratge sobiranista, el que és obvi és que el poble es va manifestar i s’ha de reconduir, probablement des de sota, el camí d’unitat que es va perdre. Nosaltres pretenem ser una embosta de llum, difonent el missatge que des de la llibertat personal volem arribar a la llibertat nacional, i voldríem que els líders polítics entenguessin aquest missatge.

El llenguatge poètic emociona, però ¿també creu que els seus recitals poden contribuir a mobilitzar la gent?

És bo que la gent posi rostre a la poesia i que el públic tingui interès a veure com el poeta diu els seus versos, com els viu i els modula. La poesia, i més si és recitada, estimula l’emoció, el sentiment, i això ho veiem en cadascun dels nostres actes que organitzem. No només hi recitem poemes de contingut reivindicatiu o polític, tot i que l’acte en si és reivindicatiu, perquè hi denunciem la injustícia i la situació dels presos polítics, i defensem un posicionament que tots sabem que és majoritari al país.

Amb la pandèmia, el món de la cultura viu més que mai una situació de fragilitat. Com ho pateix la poesia?

La poesia és minoritària i sempre viu moments difícils, i ara encara més, però estem acostumats a viure sota mínims. Tot i això, és cert que hi ha una nova fornada de bons poetes i que creix l’interès per escoltar poesia recitada. Pel que fa al sector de la cultura en general, és lamentable que ajuntaments i gestors culturals anul·lin actuacions, perquè si hi ha algun públic respectuós amb les mesures que exigeix l’actual moment de pandèmia és el del món de la cultura.