Eduard Puig i Vayreda: “Penso que Jordi Pujol no s’ha enriquit personalment. Ara, l’entorn familiar...”

Eduard Puig Vayreda (Figueres, 1942) és enòleg i s’ha dedicat a la investigació i divulgació de la cultura del vi, però també ha sigut un home que s’ha implicat tant en política com en el teixit cultural i social de l’Empordà. Va ser un dels promotors de la DO Empordà Costa Brava, alcalde de Figueres i després director de l’Institut Català de la Vinya i el Vi. Reconegut melòman, va ser el primer president de Joventuts Musicals de Figueres, als anys setanta, fundador d’Òmnium Cultural a Figueres i va presidir l’Institut d’Estudis Empordanesos durant 16 anys, entre altres coses. Actualment està treballant en un nou llibre sobre la ciència del vi i escriu unes memòries lúdiques de Figueres al segle XX. També prepara un llibre d’òbits amb records personals i unes cartes al seu fill per explicar-li la seva família, però diu que aquests dos treballs no seran per publicar. Es manté ben ocupat, com ha estat sempre, i vaticina: “Segur que deixaré coses penjades”.

Vostè que va ser un dels promotors de la denominació d’origen empordanesa, ¿com valora el moment que viuen els vins de la DO?

Una de les eines que han servit perquè els vins de l’Empordà estiguin en el moment de prestigi i projecció internacional en què estan ara ha sigut la DO, en la qual gairebé ningú no creia el 1975. Ho vaig viure en primera persona. I coses que ara han tret, com la celebració del Vi Novell, en el seu moment també van servir per fer una projecció del vi de l’Empordà. En els últims 20 anys del segle XX el model vitivinícola sorgit després de la crisi de la fil·loxera estava esgotat i va arribar el moment de renovar-se o morir. Les empreses no es gestionaven bé i tampoc no hi havia una bona comercialització. Al Rosselló va passar el mateix i van fer la seva evolució uns 20 anys abans. Avui veure que els vins que es fan aquí es poden presentar a qualsevol taula del món és un motiu de satisfacció.

També s’han creat un bon nombre de cellers nous.

Sí, però la gran modernització de la viticultura empordanesa s’ha fet amb capital que no ha sortit del camp, aquesta és la veritat. Tots sabem qui hi ha darrere de cada celler nou i llavors hi ha altres empreses tradicionals com poden ser l’Oliveda, Garriguella, Pau o Espolla que han fet el salt. I sí, els cellers ara funcionen, però també n’han petat. A vegades hi ha gent que té una idea una mica romàntica dels cellers. M’han vingut més d’una i de dues persones que volien muntar un celleret petit per fer 10.000 o 20.000 litres de vi a l’any. “Serà molt divertit”, em deien. Jo, quan sentia això de divertit ja frenava i els hi deia que jo de vi per divertir-me no en feia, que en feia per guanyar-m’hi la vida. Llavors els hi feia quatre números i deien: “Oh, caram!” “Oh, esclar, jo no li plantejaré pas trepitjar el raïm amb els peus. Un celleret petit però correctet, diríem”. Algun va tirar endavant però al cap de 7 o 8 anys tancaven o s’ho venien.

Parlem de política. Va fer activisme catalanista, va formar part del primer ajuntament democràtic de Figueres i després va ser alcalde gairebé tres anys, a principis dels vuitanta.

La meva vinculació política comença en l’època d’estudiant, primer amb el Sindicat d’Estudiants i després amb les joventuts d’Unió Democràtica a Barcelona. En acabar la carrera me’n vaig desvincular, però vaig seguir fent allò que ara ja no està de moda dir, que és fer país, i encara que sigui políticament incorrecte avui, les coses s’han de dir, a l’entorn del que movia en Jordi Pujol, com la campanya pel català a l’escola o la retolació dels carrers en català.

Vostès dos són amics. Què en pensa de la seva confessió?

Sí, som amics, vaig ser el primer militant de CDC a Figueres. En el meu últim llibre hi ha un article inèdit que no vaig publicar perquè va quedar obsolet que es titula “Jo he cregut en Jordi Pujol”. No parlo de com acaba la seva vida política perquè estic decebut, trist, descontent i tots els adjectius que hi vulguis posar. Però jo crec en l’honradesa de Pujol, penso que personalment no s’ha enriquit. Ara, l’entorn familiar, mmhh... Per a ell la prioritat era fer política i ara li toca pagar el descontrol de la família. Segurament el temps el posarà en el lloc que li correspon, perquè Catalunya no havia tingut mai un període tan llarg amb consecucions tan clares com sota els governs Pujol. Però això no ho veurem ni tu ni jo perquè la història s’ha de fer a molta distància.

Parlant d’història, vostè ha dirigit durant 16 anys l’Institut d’Estudis Empordanesos, l’IEE.

Ha sigut una de les etapes més gratificants de la meva vida pública, cosa que haig d’agrair a l’Albert Compte i al Josep Maria Bernils, que em van oferir la possibilitat d’optar al càrrec, que havia quedat vacant. És molt interessant i molt important la feina de microhistòria que fan els estudiosos. I poca broma, l’IEE té 500 socis, que són persones interessades en la cultura, l’arqueologia, etc. En la meva etapa de president deia als polítics locals que haurien de considerar l’IEE com un òrgan consultiu en les decisions importants a nivell de ciutat.

A qui també va conèixer bé va ser a Alexandre Deulofeu, que era amic del seu pare. Ara se n’ha fet un documental i s’està començant a recuperar la seva figura.

Amb el meu pare eren amics de molt joves. En Deulofeu tenia una teoria molt treballada, però l’entusiasme i la humanitat desbordant que tenia el perjudicaven perquè no se’l prenien prou seriosament. Li ha fet mal que se’l considerés un Nostradamus català perquè ell no deia les coses perquè sí, tenia una formació molt sòlida. L’acadèmia s’ha equivocat moltes vegades amb gent com Deulofeu, perquè exigeix el carnet d’historiador per parlar d’història. Però a nivell local, sense la feina de gent com l’Eduard Rodeja, en Josep M. Bernils o en Rafael Torrent, la història de Figueres no s’hauria pogut fer bé. La microhistòria feta pel capellà, el farmacèutic o el metge del poble ha sigut fonamental.