Eudald Camps: “He pintat la decadència poètica del Cinema Modern abans que sigui reformat”

V a treballar durant 15 anys al Cinema Truffaut de Girona, una sala municipal de cinema en versió original contigua a les restes de l’antic Cinema Modern. La seva exposició a la Casa de Cultura, Suite Modern, és el testimoni pictòric de la degradació poètica d’aquest cinema abandonat. Eudald Camps (Ripoll, 1976), llicenciat en història de l’art i filosofia, i crític d’art, surt de l’armari com a pintor vint anys després de la seva primera exposició.

¿De debò que només havia fet una exposició fa vint anys?

Sí, i va passar una cosa curiosa: ho vaig vendre tot. Alguna cosa no anava bé. He estat vint anys sense exposar, però la pintura ha sigut una companya silenciosa des de ben petit. No havia trobat un tema clar.

¿I ara dedica tota l’exposició a un sol tema?

Treballar al Truffaut em permetia entrar al Cinema Modern, que estava completament abandonat. Vaig assistir en primera persona al seu procés de degradació, tot i que manté una poètica que fins i tot es potencia amb el temps.

No és el tòpic dels llocs decadents?

Des d’una visió del pintor romàntic, sí, però jo ho miro més en el sentit d’un poeta que m’agrada molt, Gaston Bachelard, i del seu llibre La poètica de l’espai, on parla de la dimensió poètica dels llocs més enllà dels usos. És tracta de rastrejar l’aire que conté, que jo he trobat en els intersticis, a les portes, a la llum que creua espai. El lloc comú són els espais de trànsit entre la llum i l’ombra, com un rellotge de sol natural que et marca el pas del temps i diferents versions d’un mateix lloc. L’impressionisme també ho feia, però era gairebé científic i a mi m’interessa el vessant poètic.

És hiperrealisme?

Les etiquetes són d’una imprecisió absoluta. L’única disciplina en la qual es pot parlar amb propietat d’hiperrealisme és el cinema porno. Els òrgans sexuals es presenten sobredimensionats i també les capacitats físiques dels actors. Qualsevol artista sap que la realitat és inabastable. L’hiperrealisme m’ha servit com a estratègia per explicar el que volia.

També cal tenir les capacitats tècniques per usar-lo.

Per descomptat. Res més trist que intentar-ho i no aconseguir-ho. També havia fotografiat l’espai, però l’he pintat perquè és la manera de tenir-hi una relació íntima i continuada. La foto, per més que te la plantegis, es fa curta. Una exposició llarga en fotografia dura dos o tres segons, ves quina eternitat, no? Amb la pintura poden ser dos o tres mesos, dos o tres anys o tota una vida. Només pintant pots aprendre coses d’un lloc. El que feien els fenomenòlegs: una descripció detallada arriba al coneixement.

Per què li agrada tant aquest espai?

Sobretot, perquè és un cinema. El cinema analògic parlava del món d’una manera que no ho pot fer el digital. El silenci d’aquest espai és un món que està desapareixent. Com la pintura. Però que la pintura sigui un anacronisme no vol dir que hagi mort. Ara bé, has de pintar sabent que fas un anacronisme. El problema que tenen molts pintors és que no saben que treballen amb un cadàver exquisit. M’instal·lo conscientment en un registre crepuscular. Hi ha una certa ironia. Però ho faig com un acte reivindicatiu, de resistència. Cometem l’error d’analitzar-ho tot des de l’òptica utilitarista que ens imposa la tecnologia, com quan un model de mòbil deixa obsolet un model anterior. Aquesta lògica no es pot aplicar a l’art. No pots renegar de la tradició. Tàpies ho tenia claríssim.

Quin és el millor film que ha vist mai al Truffaut?

Tinc debilitat per Theo Angelopoulos. L’eternitat i un dia la dec haver vist vint vegades. Te’n podria taral·lejar la banda sonora. També m’entusiasma Aki Kaurismäki, sobretot Un home sense passat. Curiosament, són cineastes atents als espais perifèrics, decadents o de desordre.

S’anuncia, finalment, la reforma del Modern.

Potser m’he posat a pintar-lo per captar la seva poètica abans que desaparegui amb la reforma. Serà un espai reglat. Ara està fora de la llei.

Quan un crític d’art es posa a pintar té molt pensat el seu discurs estètic.

Si, és sortir de l’armari i entrar en un espai d’inseguretat. Juan Benet deia que un artista és un crític frustrat, perquè a diferència del crític, que té seguretats i eines conceptuals, l’artista és a la intempèrie del dubte. Cal recordar que molts dels nostres grans artistes són també grans crítics: Tàpies, Perejaume, Llena, Dalí. És estrany que els bons artistes no sàpiguen escriure.

Defineixi’m la crítica d’art.

La crítica d’art és un gènere literari que té com a tema l’art i el món dels artistes. Un relat obert de l’art del teu temps. Sobretot, que hi hagi bona literatura, si no no té cap interès.

Ha d’establir jerarquies?

No. La funció és generar discurs a partir de l’obra. No és dir si és bo o dolent. Ara bé, l’artista no hi ha d’estar d’acord. Quan l’obra s’emancipa, s’exposa, ja és propietat de qui la mira o la parasita.

L’art també és comerç.

Una cosa és l’art i l’altra el mercat de l’art, tot i que estan íntimament relacionats. Confonem el valor i el preu. Una obra pot valer el que algú estigui disposat a pagar-ne. És impossible de mesurar.

I si li pregunto quan val un quadre seu, m’haurà de dir algun preu...

Esclar. Serà un preu que posaré en funció d’uns estàndards de mercat, perquè no tinc cap altra opció. Si he trigat dos mesos a pintar-lo, es pot entendre que com a mínim pugui valer uns 2.000 euros, assumint el meu caràcter mileurista. I no dic que valguin aquest preu. Com que no tinc marxant, puc fixar els preus que vull.