L’ENTREVISTA

GEORGINA REGÀS: “Apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res”

Als 72 anys, quan la majoria de la gent només es planteja anar fent i viure tan bé com pugui la tercera edat, Georgina Regàs (Barcelona, 1932) va decidir tirar endavant el Museu de la Confitura a Torrent (Baix Empordà). El projecte ha complert deu anys i continua endavant amb pas ferm. Germana de personalitats conegudes com l’escriptora Rosa, el dissenyador i interiorista Xavier i el desaparegut Oriol, empresari i fundador de Bocaccio i l’Up&Down, en la seva trajectòria ha tocat moltes tecles: des de treballar de secretària del doctor Josep Trueta a Oxford fins a escriure llibres de cuina, passant per fer d’hostessa d’una companyia aèria. Ara, amb gairebé 83 anys, també fa conferències com a emprenedora a la tercera edat.

En un moment en què molts ja estan de retirada, vostè va començar un nou projecte.

Quan et jubiles sembla que tot s’acaba perquè comencen donant-te un carnet d’identitat que no has de renovar mai més. Primer em va agradar molt, però després vaig pensar que ja no comptaven amb mi. No tenia la idea d’estar-me asseguda a casa esperant que passessin els anys. Havia fet moltes coses, els últims 20 anys havia treballat amb el meu germà Oriol a l’Up&Down i en altres projectes. Era més petit que jo, però em va ensenyar moltes coses; la principal és que si desitges una cosa molt intensament i hi perseveres, et sortirà. Potser no com tu t’havies pensat, però te’n sortiràs. I és veritat perquè va anar així.

Com va anar això de muntar el museu?

Tot va començar l’any que va morir Franco, el 1975. Hi havia un llimoner molt gran a la casa que havíem comprat a Torrent amb el meu marit i no sabia què fer amb tantes llimones. Aleshores una amiga anglesa em va dir que per què no en feia confitura, i em va donar una recepta de melmelada de llimona. No havia fet mai ni confitures ni melmelades, però sí molta cuina, i se’m va obrir un món extraordinari, una cosa màgica, pràcticament.

No el va obrir fins al 2004, però.

Van passar uns quants anys. La idea de fer confitura hi era, i abans d’obrir el museu ja en feia per a alguns establiments. Una vegada a Biarritz, vaig veure un petit museu dedicat a la xocolata i em vaig dir que per què no podia fer-ne un jo de la confitura. En vaig parlar amb un amic, que té el Mas de Torrent, i em va dir que no havia sentit mai una idea tan peregrina. Segurament li vaig fer més pena que gràcia, però la veritat és que em va ajudar molt. No vaig plantejar el museu com un negoci i quan vam començar pensava que potser duraria dos o tres anys, però tant me feia. Ara no ens hi fem rics però paguem totes les despeses i donem feina a quatre persones, que no està malament. I a mi m’aporta uns beneficis que no et donen ni els diners ni l’èxit, és una felicitat per un camí molt més personal.

L’ha estimulat aquests últims anys?

Tinc una vellesa que no m’adono del pas del temps perquè faig treballar la ment. Al museu hi vénen grups de jubilats i sempre els dic: “Apassioneu-vos en el que us vingui de gust, tant li fa el què, i mantindreu la ment desperta, oblidareu les mancances de la vellesa i no us farà mal res”. A més, fem cursos a tot arreu: Bilbao, València, la Seu d’Urgell, escoles d’hostaleria com Girona... També per a nanos de famílies desestructurades de la Meridiana, que fan un curs per ser ajudants de cuina. Aquests són els més agraïts perquè ho fan amb una il·lusió i unes ganes que penses que estàs fent una cosa que serveix. Un món millor és possible.

També és autora d’una vintena de llibres de cuina.

Crec que tenim l’obligació de transmetre el que hem après a la vida, igual com ho vam aprendre d’altres. És gairebé una obligació cultural. I la gastronomia és part del nostre patrimoni.

Més continguts de