El Girona fa rècord històric amb 9.501 abonats, malgrat el descens

La connexió del públic continua a Segona (34.000 aficionats en 4 partits) i sorprèn e ls dirigents

Alguna cosa ha canviat a Montilivi. El pas per la Primera Divisió ha deixat una empremta insòlita i duradora entre els aficionats del Girona, que s’han bolcat en cos, ànima i fets en l’intent de recuperar la categoria perduda. Ningú s’esperava la resposta dels abonats. Després d’haver tastat la màxima categoria del futbol estatal, les gestes protagonitzades que es recordaran sempre, com les dues èpiques remuntades al Madrid, l’empat al Camp Nou contra el Barça, la classificació per als quarts de final de la Copa del Rei gràcies a un miracle fet realitat al Wanda Metropolitano o el munt de victòries -especialment les aconseguides el primer curs, amb Pablo Machín a la banqueta-, han estat elements seductors que permeten veure la millor xifra d’abonats de la història blanc-i-vermella: 9.501, un més que en els dos cursos a l’elit.

A Girona tothom en vol més. Però per això caldrà passar, com a mínim, un any de penitència a la Segona Divisió. És el preu a pagar per la feina esportiva mal feta. “Ha sigut una sorpresa, suposo que també per al club. He de reconèixer que era un dels escèptics, perquè em pensava que el descens comportaria una pèrdua grossa d’abonats, i ha resultat ser tot el contrari”, diu Cristóbal Sánchez, flamant nou president de la Federació de Penyes del Girona. “Hem tastat el pastís de Primera i volem repetir. L’afició manté la inèrcia positiva i és important no perdre-la”.

El Girona compta amb més de 3.500 penyistes distribuïts en més d’una vintena de penyes. Aquest tresor és impagable. “Ens hem de felicitar. La vida d’un club no tindria sentit sense els seus aficionats, això ens fa especials”.

Un projecte ideat per pujar

El projecte ideat pels propietaris del club, Ferran Soriano i Pere Guardiola, caps visibles del City Football Group i del Girona Football Group, respectivament, no s’ha mogut ni un mil·límetre de l’ambició viscuda des que van aterrar a la ciutat. Perquè el dia a dia del Girona encara és el dia a dia d’un equip de Primera Divisió. Les instal·lacions continuen sent magnífiques, i de retallades n’hi ha hagut ben poques. “Vull agrair-los l’esforç que han fet, perquè és molt gran. S’ha de reconèixer, no tots els clubs fan el mateix. No tinc cap queixa; al contrari, he sentit un gran suport per poder confeccionar la plantilla més competitiva possible. Tots sabem quina és l’única idea que tenim al cap: pujar a Primera Divisió. No serà gens fàcil, però hi hem invertit el que hem cregut necessari i hi confio molt”, assegurava Quique Cárcel, el director esportiu, un cop tancat el mercat d’estiu.

La plantilla, capgirada de dalt a baix, està dissenyada per fer-ho molt millor del que marca el discret, irregular i trist inici de Lliga. Ni així Montilivi ha deixat d’engrescar-se, perquè en els quatre partits jugats la mitjana d’assistència és de 8.472 espectadors. Casualitat o no, l’equip es manté invicte a casa, amb tres victòries i un empat. Tots els punts que té a la classificació, 10, els ha sumat al costat d’una afició cada dia més fidelitzada. Per l’estadi han passat 33.888 aficionats, repartits en els partits contra l’Sporting (8.183), el Màlaga (8.765), el Rayo Vallecano (8.608) i el Las Palmas (8.332). Segurament n’hi hauria hagut algun més si el club no hagués decidit desmuntar les graderies retràctils dels dos gols i deixar només la que hi ha ubicada a la zona de Preferent. Això ha comportat que Montilivi hagi passat dels 14.500 seients a Primera als 11.200 a Segona.

Veurem quines mesures es prenen si no s’aconsegueix l’ascens aquesta temporada, perquè aquesta aposta -de plantilla i de recursos- serà complicada de mantenir si els gironins no aconsegueixen els resultats esportius que desitgen. “S’entén que el club va estudiar tots els escenaris, era impossible preveure la resposta dels abonats. Ara sembla que el més fàcil seria haver deixat les graderies tal com estaven, però ningú garantia res i s’ha de tenir en compte el tema econòmic, perquè el lloguer de les graderies costa uns diners”, explica Sánchez.

Suport i exigència

“Haurem d’estar junts, perquè passarem mals moments. Aquesta categoria és imprevisible i difícil. Afortunadament, comptem amb el suport de l’afició, que s’ha endollat des del primer minut. Ens ho està demostrant amb els abonaments que s’han produït. Això és fruit de la comunió que hi ha hagut en els últims anys, perquè hem creat una història molt bonica. Per a nosaltres, és espectacular tenir-los”, diu Aday Benítez, un dels capitans del vestidor.

L’orgull gironí es manté més que mai, perquè el club ha aconseguit més del 90% de renovacions dels abonaments (8.650 abonats més 650 altes noves). La zona afectada pels canvis estructurals tampoc ha fet minvar la xifra, perquè 1.200 dels 1.400 abonats (el 85%) ubicats a les graderies retràctils continuen en un indret diferent de Montilivi. Sánchez hi troba una explicació: “Tothom estava esperant si la planificació seria sòlida o no, i han sabut mantenir la il·lusió”.

Per primera vegada en la història de la Segona Divisió un club ha presentat un límit salarial de 29,2 milions d’euros. El Girona no s’ha estat de res a l’hora de construir una plantilla d’autèntic luxe. Si es compara amb els seus rivals, el segon límit més elevat és el del Rayo Vallecano, de 19 milions, i el tercer, el de l’Almeria, de 18,1. L’últim és el del Fuenlabrada, de només 4 milions, però actualment li treu quatre punts a la classificació i té un partit pendent. Sembla inexplicable. En l’últim curs que el Girona va jugar a Segona, el 2016-17, que va acabar amb els blanc-i-vermells tocant el cel, el club disposava d’un límit salarial de 6,1 milions d’euros, el cinquè més alt de la categoria.

El valor de mercat de la plantilla -una xifra variable segons el rendiment- també és estratosfèric: al principi del campionat superava els 60 milions i ara se situa en els 50. El Rayo torna a ser el segon, amb 42 milions, i l’Osca és el tercer, amb 35. El Fuenlabrada continua sent l’últim, amb una plantilla xifrada en 7 milions d’euros.

“No servirà de res ser els millors sobre el paper, s’ha de demostrar al camp”, diu Juan Carlos Unzué, el tècnic navarrès, que comença a ser qüestionat per les pobres sensacions que transmet l’equip. Montilivi va xiular en l’última victòria, conscient que no es pot permetre seguir encadenant patacades perquè poques vegades tindrà una oportunitat tan clara per marcar les diferències.

En els dos anys a Primera sempre va ser dels pressupostos més petits. Això ja no és així. “Les expectatives que ven el club són molt elevades i influeixen en el que espera l’afició, perquè no s’ha parlat de res que no sigui pujar. Tot s’està centrant en això, però s’haurà de tenir paciència. I tenim el dol del descens a dins, que no és poca cosa. La gent va estar setmanes i setmanes, mentre l’equip perdia, demanant fer fora Eusebio, i ningú va fer res i no sabem per què. Ara no es tornaran a perdonar aquests errors. Unzué té una pressió molt forta que el pot condicionar”, afegeix Sánchez.

Forta inversió en jugadors

L’ajuda en forma de compensació que el Girona ha rebut de la Lliga i la diferència obtinguda en les diferents operacions que ha fet durant l’estiu compensen en certa manera els diners que deixa d’ingressar pels drets televisius. El Girona ha rebut uns 25 milions per tres futbolistes. Pedro Porro, per qui el Manchester City en va pagar 12, és la venda més alta de la història del club. El segueix Portu, que va costar 10 milions a la Reial Societat. L’últim esglaó del podi l’ocupa Pere Pons, que va marxar a l’Alabès per 2 milions.

La inversió en fitxatges no ha sigut gens elevada, però sí que -en cas d’ascens a Primera- el Girona haurà de fer efectives les cessions amb opció de compra que ha formalitzat durant aquest estiu (els casos de Pablo Maffeo, Marc Gual, Calavera, Jozabed, Brian Oliván i Ignasi Miquel), un fet que el condicionarà. Benvingut sigui, però. Per Samu Saiz s’han pagat uns 2,5 milions; per Àlex Gallar, 1,5 (al qual s’haurà de sumar mig milió més si es puja), i per Gumbau, mig milió. En total, poc més de 5 milions i un balanç favorable de 20.

Stuani, eficàcia provada

A l’estudi també cal sumar-hi cinc noms propis més. Les renovacions d’Àlex Granell i de Cristhian Stuani i les rescissions de Carles Planas, Marc Muniesa i Seydou Doumbia. L’ampliació del capità, tot un símbol del millor Girona, i del davanter uruguaià van ser dos cops de puny sobre la taula. Especialment el sí de Stuani, el màxim golejador blanc-i-vermell a la LFP, que ha marcat cinc dels set gols de l’equip a Segona.

Respecte a Planas, Muniesa i Doumbia, el club defensa que les tres negociacions no van anar lligades a cap pèrdua, tot i que és impossible que, si ho comparem amb quant van costar quan van arribar -traspàs, salari, anys de contracte i rendiment-, els números surtin positius. En el canvi a la banqueta, el Girona sí que no hi ha perdut cap euro, perquè Eusebio Sacristán va perdonar tot el que li quedava per cobrar i Juan Carlos Unzué ha signat per un any fix. Si no puja a Primera no es farà efectiva la pròrroga fins al 2022.

Més continguts de

El + vist

El + comentat