GironaLa temporada Ibercamera 2019 ha començat aquest cap de setmana a l’Auditori de Girona amb la irrenunciable 'Simfonia núm. 9' de Gustav Mahler, interpretada per la bicentenària Orquestra Simfònica de Düsseldorf (OSD).
Aquest diumenge, dia 20, tots els motius eren vàlids per recórrer el Parc de la Devesa i entrar a la Sala Montsalvatge. Primer, perquè s’inaugurava la 12a estació musical d’Ibercamera a la ciutat, innegable emblema de qualitat. Segon, perquè per primera vegada a Girona podíem sentir una obra cabdal de tot l’historial del simfonisme, la 'Novena' de Gustav Mahler, l'última que el gran autor jueu bohemi-austríac va completar en vida (ja que la 'Desena' va restar inacabada). Finalment, perquè l’executava una miríada d’especialistes: la Simfònica de Düsseldorf, regida pel reconegut director hongarès Ádám Fischer, equip que actualment es dedica a registrar la integral de les simfonies malherianes per a la discogràfica holandesa Challenge Records.
És més: sempre es pot confiar en les orquestres alemanyes, que són un espai vital de disciplina metodològica i de potència sonora, com va deixar patent l’OSD, que va fer justícia a la seva tradició de dos segles i mig d’existència. La formació ocupava tot l’escenari, incloent-hi arpes i campanes de gran dimensió, i omplia a la velocitat del so tots els centímetres cúbics de la sala, teletransportant la platea al nucli dur creatiu del compositor de Kaliště, tot i que és cert que semblava més solta i fluida en els dos moviments finals. Capitaneja exemplarment el director magiar, entregat i enèrgic, amb una embranzida gestual accentuada i contundent, que no podia passar desapercebuda. També va semblar molest amb les sonores descàrregues d’estossecs emeses per bona part dels espectadors en les pauses entre moviments.
El programa, així, només integrava una obra, però és d’aquelles que realment omplen, ja que s’estén gairebé una hora i mitja com un llargmetratge de Terrence Mallick, o sigui, de viatge interior. La 'Novena' és vista comunament com el testament vital i mel·liflu de Mahler, que, a banda d’haver patit la defunció de diversos familiars, anticipava la seva pròpia mort a causa de complicacions de salut de caràcter cardiològic. La veritat és que va morir l’any 1911 (només tenia 51 anys), poc després de finalitzar la partitura (1910), sense poder-la estrenar en directe (la qual cosa es va produir el 1912). Tot i això, no deixa de constituir una obra neuràlgicament apol·línia, fins i tot optimista, molt més auroral que crepuscular.
Des de l’inici es fa present un fort lirisme, floral i límpid, com un himne a la pròpia vida. S’entreveuen molts moments jocosos, com el leitmotiv dels vents en el segon moviment, preclara reminiscència del Papageno de Mozart. El tercer, amb certs modalismes a l’estil de Txaikovski i Wagner, desborda sentit heroic, potser més prometeic que marcial, però no deixa de ser un ‘Rondó burlesc’, com el seu nom indica. Per al desenllaç, l’excels 'Adagio', notòriament el segment amb més quintaessencia mahleriana –aquella arquetípica immersió de notes dilatades, gairebé en suspensió, com el polsar del cosmos en la seva expansió infinita. La coda sí que resulta més fatalista, amb clars espaiaments entre notes, fins a la seva última interrupció, com un cor trèmul que deixa per fi de bategar. El públic gironí va oferir als músics un just aplaudiment que va durar uns llargs 10 minuts. Suposem que va en certa proporcionalitat a la durada i l’envergadura de l’obra, però naturalment, també va ser perquè els músics a l’escenari s’ho van merèixer.
La Temporada Ibercamera continuarà el 3 de febrer, amb la bona notícia que també hi haurà una orquestra alemanya: la de Cambra de Munic, amb Eric Silberger, un jove virtuós del violí. A les maletes hi porten pentagrames que van des de Bach fins a Astor Piazzolla. El programa inclourà també l’'Adagio' de Samuel Barber i la 'Serenata per a cordes' de Txaikovski.
