L’ENTREVISTA

Joaquim Pijoan: “Només aspiro a ser una mena de Baró de Maldà de la postmodernitat”

Diletant professional

Joaquim Pijoan (Santa Cristina d’Aro, 1948) s’autodefineix com a diletant professional. Ha publicat vuit llibres de narrativa i té una extensa obra inèdita entre la qual destaca el Diari de Skizo. És guanyador del premi Documenta amb Somni (1982) i del Sant Jordi amb Sayonara Barcelona (2006). Concep l’escriptura com un exercici catàrtic emparentat amb les arts plàstiques, una mena de dibuix mental que li permet reinterpretar el món a partir d’aquestes pràctiques artístiques.

Quan es va adonar que era un diletant professional?

Hi va haver un moment en què la paraula artista em va semblar grandiloqüent. Potser ho veia massa sacralitzat, d’una banda, i massa prostituït, de l’altra. És allò que, quan em parlen excessivament d’art i artistes, automàticament em palpo l’americana per veure si és que encara hi tinc la cartera. I és que no tinc ni l’esperit ni la preparació per ser-ho. M’interessaven coses molt diverses i no tenia cap voluntat de convertir-me en un especialista de res. El dilentantisme va ser la meva salvació. I fer-lo professional, una manera de posar-hi un cert humor, tan necessari per sobreviure en el món convuls i apassionant dels nostres dies.

Quan tenia 27 anys un fet clau li va canviar la vida.

Exacte. Vaig patir un trastorn mental greu que em va girar la vida com un mitjó. Jo estava ben encaminat per ser un senyor Esteve comarquinal. La Puntual familiar funcionava bé i tenia tot un futur davant meu. La malaltia, que en un primer moment va tenir un pronòstic molt incert, em va obligar a deixar el negoci en expansió i reestructurar la meva vida de dalt a baix. Després d’un tractament de xoc al Frenopàtic de Barcelona, els psiquiatres i psicòlegs m’ho van resumir així: ara viuràs una nova adolescència, hauràs de refer la vida, et podem ajudar fins a un cert punt, però tot depèn de tu.

¿L’art és la millor teràpia que ha trobat?

Els neurolèptics m’ajuden a mantenir un cert equilibri. L’art hi posa la tensió anímica i el plaer estètic necessaris per fer de la malaltia crònica una forma de vida més o menys estable i amb un cert sentit. La religió judeocristiana que practico, que és una forma d’art, també hi ha ajudat. Si entenem per art tot el que fem a partir d’una necessitat interior profunda, doncs sí, l’art és el complement perfecte per a la teràpia mèdica.

Dibuixa i escriu cada dia?

Sí, igual com cada dia prenc l’Abilify i el Tryptizol. Començo el dia llegint algun text bíblic. Soc un assidu lector de l’Antic Testament. El llibre que he llegit més a la meva vida és el Cohèlet o Eclesiastès, no me’n canso mai. I a continuació ja escric fins a l’hora de dinar. I acabo el dia dibuixant i escoltant música, una forma d’art que m’és la companya perfecta per conviure amb tantes hores de solitud.

La seva dona és japonesa. Què li ha aportat la cultura nipona?

Vaig intentar explicar-ho a Sayonara Barcelona. No me’n vaig sortir, i no vaig ser ben entès. La primera òpera que vaig veure al Liceu quan vaig aterrar a Barcelona l’any 1977 va ser Madama Butterfly. Va ser com una premonició. N’hi havia hagut d’altres ja a la meva adolescència. La Sachiko ha sigut clau perquè passés d’un cert caos paranoic a una vida ordenada com la que fan els personatges de les novel·les de Haruki Murakami. Ha sigut un regal de la providència. Ho resumiria com a suma de plaer sensual i estètic i un ordre mental pràctic, eficaç com un rellotge Seiko.

¿Seria capaç de resumir en poques línies el Diari de Skizo ?

És un diari personal que vaig començar a escriure seguint els consells del psiquiatre Josep Maria Pigem, de grata memòria. L’he continuat dia a dia, sense excepció, em trobi en les circumstàncies que em trobi. M’ajuda a desconstruir el jo i reflectir el món que m’envolta. I fent-ho retrobo un cert equilibri interior. Vaig començar-lo manuscrit. Després ho he passat tot a ordinador, la meva cal·ligrafia ha esdevingut jeroglífica, inintel·ligible. Però escriure a mà és un bon exercici. Tot plegat de moment són 120 llibretes dipositades a la Biblioteca Nacional de Catalunya, per evitar que vagin a parar als Encants o en un contenidor de qualsevol cantonada del Guinardó barceloní, on visc. De fet, jo només aspiro a ser una mena de baró de Maldà de la postmodernitat.

¿Els records són el fonament de la seva literatura?

Ho han sigut dels dos últims llibres que he publicat, Tempus fugit i El jardí de les delícies (Gregal, 2017 i 2018), que són dos llibres de records, un d’infantesa i l’altre d’adolescència. I ho són també del tercer i últim llibre d’aquest fer memòria, Retrat del jove Skizo, que es publicarà a finals d’any, també a Gregal, i que tracta la malaltia. Tanmateix, jo diria que el motor del que escric és una lluita aferrissada per fer front al present. M’identifico més amb Kafka que amb Proust, tot i que els admiro a tots dos, conscient que en soc molt lluny, literàriament parlant.

¿Ja s’ha trobat com a escriptor? I com a pintor?

Em trobo cada matí quan em llevo a trenc d’alba i escric contra el vent i la maror del dia. Sé que la literatura d’avui va per uns camins que no són els meus. M’interessen poc les novetats literàries que es publiquen. Tinc uns hàbits de lectura que no connecten amb la candent actualitat del present. En soc conscient. I n’accepto les conseqüències. I soc feliç cada tarda dibuixant al Cercle Artístic de Sant Lluc [on es va captar la imatge que il·lustra aquesta entrevista]. Vaig intentar entrar en el mercat de l’art ja fa molts anys. Ho vaig resumir en un llibre titulat Diari del pintor JP. Va ser un fracàs, tant el llibre com l’intent de trobar un marxant, meitat àngel i meitat gàngster, com ho són tots els bons marxants. Tot això ha quedat enrere. Dibuixar és el meu koan [repte o problema que no té una resposta racional] perfecte, la meva meditació zen. És el meu satori [il·luminació espiritual temporal]. No hi ha més misteri. No tinc cap més aspiració.

Més continguts de