JOSEP MARIA MASSIP: “El llop ajudaria a controlar la sobrepoblació d’herbívors”

Fa més de 40 anys li van parlar de llops i no ha deixat mai més d’interessar-s’hi fins a convertir-se en tota una autoritat en la matèria. Josep Maria Massip (Banyoles, 1948) va col·laborar amb Albert Manent a El llop a Catalunya: memòria, llegenda i història (Pagès, 2004) i posteriorment va escriure El llop i els humans. Passat i present a Catalunya (Arola Editors, 2011). Actualment continua escrivint articles, i fins a finals d’octubre la Vall de Núria alberga l’exposició temporal La petja del llop, basada en el fons etnogràfic de Massip.

D’on li ve la passió pel llop?

Va ser arran dels llibres comarcals que feia. Entrevistant gent gran, un senyor de Mieres va explicar-me coses dels seus avis i besavis sobre llops. Em va entusiasmar i a partir d’aquell dia no he pogut parar. Vaig veure que més enllà de la comarca hi havia moltes possibilitats perquè poca gent havia tocat aquest tema, i m’hi vaig posar. A partir d’aquí l’Albert Manent em va trucar un dia i em va dir si volia col·laborar amb ell. De fet, en el seu llibre va tenir molts col·laboradors d’arreu. Manent em va donar després tota la documentació que havia aplegat.

Hi ha llops avui a Catalunya?

Sí, però n’hi ha poquíssims. Crec que actualment no deuen arribar a la mitja dotzena. Com que no demanen permís per venir cap aquí, sinó que la majoria entren des de França, és la quantitat que puc xifrar en aquest moment. Recordem que a finals de febrer un llop va ser atropellat a Mont-ras, al Baix Empordà, i ningú no el tenia localitzat. Era un exemplar adult i probablement venia de França.

Són molt viatgers?

Són uns animals molt intel·ligents que poden fer coses que de vegades semblen impossibles. Poden recórrer milers de quilòmetres. No els fan amb molta celeritat, necessiten un cert temps, però n’hi ha que han travessat els Alps, és extraordinari. Si han de travessar ponts d’autopista, ho fan; si han de travessar rius, també ho poden fer. No els resulta tan i tan difícil fer aquestes distàncies. Però, amb tot, no són tan viatgers com pugui semblar. Un d’aquests viatgers, quan va trobar una femella i es va poder reproduir, ja es va establir. Aquí van arribant exemplars solts, però no hi ha femelles. Per tant, van travessant territoris, encara que de vegades es queden allà on troben que poden anar menjant: hi ha molts herbívors en aquests moments, fins i tot massa: isards, cabirols, senglars, marmotes...

Quant fa que es van extingir a Catalunya?

A principis del segle XX. Hi ha alguna dada que arriba fins als anys 50, al Ripollès. No s’ha confirmat del tot, però és possible que hi fos. No se sap si els llops que teníem aquí eren ibèrics o europeus, però és molt probable que n’hi hagués de totes dues menes. Això no és cap problema perquè es poden acoblar perfectament i es poden barrejar.

A la Vall d’Aran hi ha polèmica per l’os Goiat. Què en pensa de la cohabitació de llops i ossos amb ramats?

S’ha d’intentar que la gent entengui quin és el paper d’aquests animals, que sempre havien estat en els nostres territoris, i per què els vam extingir; la societat de llavors era absolutament ramadera, però això s’ha acabat. Avui hi ha poques explotacions comparat amb abans i una cosa o altra s’ha de fer perquè la gent ho entengui. Això sí, en cas que hi hagi qualsevol dany o que hi hagi algun exemplar que causi molts problemes, s’ha d’actuar, per descomptat. Però s’ha d’entendre que en els nostres ecosistemes hi ha molts herbívors, tants que fins i tot els ramaders se’n queixen. En canvi, no veuen com a solució el fet que hi hagi animals carnívors que els controlin.

¿El llop ajudaria a mantenir un equilibri?

Absolutament. Si surt algun cas d’animal que no actuï com s’espera, aleshores han d’intervenir els agents rurals, que saben perfectament com s’ha de fer. Però on hi ha llop, els herbívors ja no es reprodueixen tant com abans que hi hagués el llop. Això s’ha comprovat científicament al parc de Yellowstone. Així que s’hi va reintroduir el llop, els herbívors van deixar de reproduir-se tant. Una de les conseqüències d’aquests gairebé cent anys sense llops és la reproducció excessiva d’herbívors.

Vostè ha reunit un fons de 2.000 peces relacionades amb el llop. Què hi ha? Pràcticament de tot, des de documents molt antics que parlen de les recompenses que es donaven a qui matava els llops fins a estris que es feien servir per posar en els gossos mastins perquè el llop no els ataqués. També hi ha peces actuals relacionades amb el llop, coses que portaven els pastors, indumentària, etc. El fons no està restringit a Catalunya, sinó que hi ha coses d’altres països del món.

¿Es planteja exposar-ho de manera permanent?

Seria molt interessant poder-ho museïtzar. No és fàcil, però estic disposat a parlar amb qui sigui perquè un dia això sigui una realitat. Si hi ha algú que hi estigui interessat, estaré encantat d’escoltar les propostes.

Per què ha tingut històricament mala fama el llop?

La literatura, els contes, creences manipulades... Abans hi havia qui feia creure a la gent que el llop era una criatura demoníaca, la premsa també magnificava qualsevol incident. Quan es dibuixa un llop, se’l dibuixa amb aquelles dents amenaçadores, però el llop és un animal preciós. Els que n’hem vist al natural sabem que, excepte que tingui cries al voltant, mai té aquest posat amenaçador.

Què pensa quan es qualifica alguns terroristes de “llops solitaris”?

Francament, no m’agrada. Penso que amb els coneixements que tenen els policies i els periodistes hi ha d’haver altres fórmules, m’imagino. En el fons és el mateix de sempre. Des que es va demonitzar el llop de la manera que es va fer, ha continuat així perquè nosaltres ho volem.