Lluís Muntada: “La literatura catalana ja no ha de cedir al complex d’autoreivindicar-se com a universal”

Ha dirigit durant vuit anys la Col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, on ha publicat 21 títols que han posat a l’abast del lector joies literàries i assagístiques que formen, segons Muntada, allò que l’editor Roberto Calasso en diu una “unitat estètica del catàleg editorial”.

De quins títols se sent més satisfet?

Destacar-ne un em faria caure en la injustícia. Hi ha títols que ja existien, com ara les Memòries d’Aurora Bertrana, però que necessitaven ser reeditades i posades al dia. Hi ha títols que els vam anar a buscar: El gat, unes llavors i quinze llibres, de Patricia Langdon-Davies. Hi ha llibres que ja existien però que calia descobrir que existien, com Aula Magna, de Dolors Condom, i El mirall dels llibres, de Xavier Lloveras. I antologies de poemes, com els de Maria Perpinyà i els de Maria Wallace, que necessitaven la unitat d’una edició antològica.

Quina recança li queda a l’hora de plegar? Quins títols li hauria agradat publicar i no ha pogut?

Hi ha tres autors que no hem pogut publicar: les obres completes de Joan Teixidor, de Maria Àngels Anglada i de Josep-Sebastià Pons. Però no és recança. Ens vam retirar de publicar-les perquè ja hi havia editorials privades que cobrien aquests tres buits clamorosos.

A la col·lecció li ha costat fer-se un espai mediàtic entre les editorials privades. ¿Creu que alguns mitjans recelen dels títols institucionals?

És una reacció incomprensible. A un mitjà de comunicació li hauria d’importar la qualitat d’una obra i no la procedència de l’edició. Amb tot, la nostra tasca ha sigut reconeguda. Fa poc, per exemple, Jordi Nopca va escriure al diari ARA que la Col·lecció Josep Pla era una de les més interessants del país.

La direcció de la col·lecció sortirà a concurs i vostè no s’hi presentarà. Per què?

Han sigut uns anys intensos, privilegiats i feliços, amb el suport del consell assessor. Però des del pla estrictament personal vaig sentir que havia culminat una etapa i que ara, a la Col·lecció Pla, calia donar pas a noves visions i sentits.

Com veu el panorama actual de la literatura catalana?

Amb molta potència. Ho dic sense cap cofoisme autoindulgent. Hi ha tot un arc d’escriptura tensat per la força literària: des dels autors més veterans fins als més joves. La literatura actual escrita en català ja no ha de cedir al complex d’autoreivindicar-se com a universal. Ho és per mèrits propis. I punt. Endavant.

Quan li llegirem la propera novel·la?

L’economista John Kenneth Galbraith deia que la bellesa només s’assoleix a partir del setè esborrany. En aquests moments vaig pel cinquè esborrany d’una novel·la amb tres personatges que expressen diferents modes de l’orfenesa i l’estrangeria interior.

Vostè ha col·laborat amb Lluís Llach, o si més no li ha donat l’opinió sobre les seves novel·les. ¿Li sembla que és un bon escriptor?

Li he donat alguns -pocs- consells d’edició. Ho dic perquè hi ha qui, com Jordi Llovet, va aprofitar mentiderament el treball d’edició de la novel·la Memòria d’uns ulls pintats per dir que Jordi Cornudella i jo havíem reescrit l’obra. Fals. Vam fer una feina d’edició bàsica en una obra que ens va arribar del tot culminada. Vaig fer el que diu Oscar Wilde sobre la revisió d’una obra abans de les galerades: al matí canvies una coma; i al vespre, la tornes a col·locar. D’en Lluís, en el seu vessant de literat, m’ha impressionat una de les facetes que ja el caracteritzen com a cantant: la seva força comunicativa. Memòria d’uns ulls pintats i Les dones de la Principal, per exemple, tenen paràgrafs d’una gran bellesa plàstica, on amb una gran economia de recursos es revela tot un món.

Com a professor a la Universitat de Girona, ¿té gaires alumnes que no llegeixen llibres ni diaris si no és per obligació?

És difícil fer exploració submarina enmig del tsunami. En contra del que es diu, avui es llegeix molt. Però sobretot es llegeix per via digital. Molts estudiants universitaris no coneixen el gruix dels clàssics ni saben qui són -per posar-ne només dos noms contemporanis- David Foster Wallace i Byung-Chul Han, però tampoc vull sumar-me a tesis apocalíptiques. Em sembla que estem davant d’un coll d’embut: els estudiants tenen grans potències creatives, molt grans. Però sobretot relatives a la narrativa audiovisual. Això és un filó, no un problema. Cal corregir la hipertròfia audiovisual amb el coneixement dels clàssics. Estem, esclar, davant la transició d’un model cultural (la galàxia Guttemberg) a un altre model. Cal corregir, sí, alguns riscos i dèficits. Però no crec que anem a pitjor.

Els diaris, si més no els de paper, ¿estan en crisi?

Em sembla que l’epicentre del debat immediat ha de ser la qualitat informativa dels mitjans de comunicació, siguin en paper o digitals. En aquest cas el nostre ecosistema comunicatiu ha convertit els mitjans en instruments propagandístics i d’ocultació i invisibilització informativa. És a dir, presenta dèficits escandalosos i molt generals. Mereixen una esmena a la totalitat. En aquest context, sort n’hi ha hagut d’alguns mitjans i recursos digitals (com Twitter) per desactivar la informació falsa dels mitjans, diguem-ne, clàssics.

Darrerament l’he vist molt actiu, tant a Twitter com als articles d’opinió, en defensa de la independència de Catalunya. La veu a tocar?

Quan Lenin estava exiliat a Suïssa i feia de cambrer, un dia va dir a un periodista: “Dedico totes les meves hores del dia a derrocar el règim dels tsars”. Doncs bé, jo, a part de fer classes, llegir, escriure, cuidar la família i veure els partits del Barça i del Girona, he consagrat les meves hores a treballar per la independència. M’hi mouen el sentit de dignitat, de llibertat i de justícia. No la veig a tocar. Soc pessimista de mena, jo.