Publicitat
Publicitat

L’ENTREVISTA

Mohamed El Amrami: “No donem prou importància a les coses extraordinàries que fa la gent anònima”

Emprenedor social i comunicador

A vegades, els gestos solidaris tenen el reconeixement que es mereixen i són guardonats amb premis com el de la International Youth Foundation o el de la Fundació Princesa de Girona. Altres vegades, menys sovint, les històries de solidaritat mereixen un avió, com el que la companyia Vueling va batejar amb el nom d’Amrani-Bus, en reconeixement a una gesta social protagonitzada per Mohamed El Amrani. Emprenedor social i comunicador, aquest jove de Roses, de només 24 anys però amb una llarga i reconeguda trajectòria en el món de l’activisme social, parlarà del poder de la comunicació com a eina per transformar el món davant del miler de voluntaris convocats a la Nit del Voluntariat de Girona, que se celebrarà aquest divendres al pavelló municipal d’esports de Girona.

Potser els voluntaris que es reuniran a Girona no aspiren a tenir un avió que porti el seu nom, però segur que demanen més reconeixement per la feina que fan.

Tots ells són persones que estan canviant el món, sovint silenciosament i de portes endins. En un món cada cop més complex, globalitzat i interconnectat, estan aportant idees noves per solucionar vells problemes, com les desigualtats, els tòpics... És del tot imprescindible donar visibilitat a la feina que fan aquests voluntaris, difondre aquests exemples positius perquè això ajudaria moltes persones a no caure en el pessimisme i els animaria a implicar-se socialment.

¿Els mitjans de comunicació no ho fan prou?

Gens. Llevat d’alguns mitjans, esclar. En general, es dóna més importància a les coses negatives i no es dóna valor a les coses extraordinàries que fan persones anònimes, que pel fet d’ajudar a transformar el seu barri o la seva ciutat ja estan posant el seu granet de sorra per canviar el món. El periodisme ha de difondre aquests exemples positius, ha de transmetre idees, històries i realitats positives per inspirar el canvi social. I fer veure que, més enllà dels problemes, hi ha solucions. Aquesta és la força de la comunicació i el periodisme.

Amb només 17 anys vas crear la Xarxa de Convivència a Roses, on ara col·laboren uns 200 voluntaris. ¿Et consideres un emprenedor precoç?

Jo diria que més que emprenedor sóc emprenyador. Emprenedor també ho era el meu avi quan va emigrar del Marroc. Jo sempre he tingut una actitud crítica i inconformista que m’ha generat aquesta necessitat d’implicar-me socialment. La Xarxa de Convivència a Roses va sorgir de la necessitat de millorar la convivència i la cohesió social en un territori amb un alt índex d’immigració. Uns nois saltaven al pati de l’escola i l’institut en horari no lectiu, quan estava tancat. Venia la policia, els feia fora, i l’endemà hi tornaven. Vam fer de mediadors, vam oferir-los un espai públic on podien jugar i ho vam aprofitar per posar-los un monitor i donar-los material. Vam resoldre un problema que feia anys que existia. A partir d’aleshores hem estat fent moltes mediacions però també molta prevenció, i sempre canviant clixés, amb idees innovadores, com ara una llibreria social, un viatge al Marroc de cinc joves catalans i cinc joves d’origen marroquí, o un Telèfon de la Convivència com el que hem posat en marxa a Salt. Són idees innovadores per fer possible l’impossible.

Del que has aconseguit tot i que semblava impossible, què en destacaries?

Fa un parell d’anys vaig anar al poble del Marroc on vaig néixer, Xauen, de casetes blaves precioses. Els nens han de caminar moltes hores per anar a escola i quan vaig tornar a Catalunya em vaig obsessionar amb la idea que havia d’aconseguir un transport per a aquests nens. A través d’una ONG vaig engegar un projecte per portar un autobús a aquell poble i ho vaig aconseguir. Més tard, Vueling, arran de la campanya Històries que es mereixen un avió, va batejar un dels seus avions amb el nom d’Amrani-Bus.

Vas arribar amb tres anys a Roses, però no has volgut oblidar mai el teu origen. En què t’ha ajudat això?

Crec que la clau de les noves generacions, i també de les generacions que van emigrar, com la dels meus avis o els meus pares, consisteix a ser capaços de construir una identitat sòlida. Som persones entre dos mons, entre dues cultures i si traiem tot el que és positiu de cada part, ens dóna avantatge davant de qualsevol repte. M’ha ajudat el fet de poder mirar a banda i banda, com si estigués en un cotxe, i en un moment determinat mirar el retrovisor per veure el que deixo enrere però no oblido.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT