GironaEnmig del gran miracle de la multiplicació dels festivals a què assistim en aquest inici del nou mil·lenni, alguns s’esforcen –més que d'altres– a marcar un punt diferencial, ja sigui millorant la programació, fonamentant la identitat mitjançant una proposta concreta o maridant la música amb altres productes com a al·licients, com ara el vi. En aquest sentit, hi ha esdeveniments com la Jazzejada de Vilamaniscle i el Festival de Cervià de Ter.
Durant el primer dijous del xafogós agost ja s'ha convertit en un estàndard pujar a Vilamaniscle per amarar-se de l’esperit de la Jazzejada. Enguany la 11à edició queia el dia 2, i la recepta és prou senzilla: cinc concerts gratuïts de jazz (i gèneres afins) a l’espai públic del poble. Però hi ha extres, que fan el festival més especial, desitjable i entranyable: pagant, s’accedeix a una bossa amb menjar i una polsera que permet recarregar, en les diverses parades, amb vins de productors del terme municipal. Els concerts van ser de bon nivell, amb predomini de veus femenines (de Magalí Sare, Txell Sust i Ster Wax), a part d’un parell de conjunts instrumentals. Els estils també eren heterogenis, del swing al blues, fins al més contemporani i experimental. Tot en els indrets més bonics de la vila, com el mirador del Suro Gros (amb posta de sol pirinenca inclosa) al panoràmic Hotel Mas Vivent o a la piscina (amb dret a un remull de peus), en un ambient de festa major sofisticada i amb criteri. No tot, però, s'acostava a la perfecció: entre el nombrós públic sempre hi ha qui xerra massa fort a la zona dels concerts (quan és tan fàcil allunyar-se'n...) i els abstemis es queixaven de la dificultat de trobar aigua o cafès. Es veu també que cap a les 23 h ja s’havien acabat les existències de vi blanc i rosat. Potser pagar directament per les consumicions serà el futur del festival, ara que ja s’ha fet –amb raó– tan popular.
Si l’equació entre el jazz i el vi recluta un públic amb certes dècades d’edat, passa el mateix amb el món de la clàssica, que té un epicentre estiuenc en la petita localitat de Cervià de Ter, més concretament al seu antic i auster monestir (Priorat de Santa Maria), aquest últim cap de setmana, assolat per la canícula asfixiant, quasi narcolèptica. A part de l’excel·lent programació, orquestrada per Ibercamera, el festival ha sigut capaç de generar un ambient veritablement molt refrescant: davant l’església romànica es pot gaudir de begudes i entrepans; i a l’entreacte, al bonic claustre (avui part de l’Ajuntament), s’obsequia la gent amb un refrigeri encapçalat pel cava d’un celler local.
La primera nit (divendres 3) s’encarregava d’obrir cartell Maria Canyigueral, una d’aquelles intèrprets que ratifica l’existència a Girona d’una escola productora de gran talent pianístic, almenys en les dècades més recents. A part de les ‘Sis bagatel·les’ de Beethoven, el programa es decantava per compositors catalans, entre els quals hi havia els coetanis Manuel Blancafort (1897-1987) i Frederic Mompou (1893-1987), tots dos deutors de les nissagues franceses de ‘fin de siècle’, amb línies paisatgístiques i textures vellutades. La pianista, com tots els presents, es ressentia de la calor, que va justificar la presència de ventiladors elèctrics a l’interior del recinte. Els aparells perfilaven un soroll de fons que recordava una pluja distant (o potser era el nostre subconscient!) que combinava bé amb l’atmosfera impressionista i setinada (també amb toc de Satie, esclar) del repertori. Cap al final, encara hi havia obres curtes i cèlebres de Granados i Albéniz, a les quals Canyigueral, no camuflant preferències, va respondre amb una intensitat abnegada i catàrtica.
La nit següent (4 d’agost) les trobades cervianenques continuaven amb el Cor Madrigal de Barcelona, indiscutiblement un dels punters d’Europa. A vegades es menysprea la música coral com un gènere menor, però és un prejudici com qualsevol altre. El dirigeix l’afable Mireia Barrera, que irradia saviesa i personalitat, capaç d’extreure la màxima potència diafragmàtica dels seus cantants, que afinen com un rellotge suís. Això sí: s’esperava més del programa, de temàtica religiosa i tradicional, massa ‘mainstream’ i introvertit, a més per un cor habituat a grans vols. La primera part constava d’un ‘best of’ de temes sacres, com l’’Ave Verum Corpus’ de Mozart i ‘Locus Iste’ de Brucker. Si el llatí havia pontificat l’inici, la segona part era exclusivament en català, amb cançons populars harmonitzades de manera molt idèntica i canònica. Cantades primorosament, és veritat, per un cor ‘in excelsis’, les veus omplien tots els centímetres cúbics de l’esvelta nau romànica, ben coneguda per la seva generosa acústica.
Per a la propera Jazzejada s’ha d’esperar que la Terra faci una volta sencera al voltant del Sol, en canvi, el Festival de Cervià continuarà aquest cap de setmana amb els trios de Schubert a càrrec de tres intèrprets de primer ordre: Fumiaki Miura (violí), Jonathan Roozeman (violoncel) i Varvara Nepomniaxtxaia (piano). A part dels extres, esclar.
