Antoni Mas Bou: “Tant de bo desaparegués el futbol i el país pensés més en notes que en pilotes”

Antoni Mas Bou (Caldes de Malavella, 1945) és un reconegut músic i compositor. Ha dirigit les orquestres de ball més importants de Catalunya: la Caravana, la Marina, la Maravella i la Selvatana. També va fundar l’Associació Professional de Músics de Catalunya (Musicat). Acaba de publicar Històries de músics (Ed. Gavarres), on recull el ric anecdotari de l’època gloriosa de les orquestres de ball.

Vostè no es queda en l’anècdota.

A través de les anècdotes, que diverteixen i atrapen el lector, he volgut explicar una forma de vida que es va anar perdent amb la generalització dels cotxes. Abans les orquestres tocaven uns 200 dies a l’any i gairebé sempre ens quedàvem a dormir als pobles per la festa major. Estàvem 40 dies fora de casa. L’orquestra era la família. Aquesta convivència generava situacions sovint divertides i de vegades traumàtiques.

I també s’explicaven històries?

Havent dinat i havent sopat era el moment de les anècdotes, del bàlsam. Algunes les havia sentit més de 100 vegades, però la traça de qui l’explicava hi tenia molt a veure. Fa 30 anys vaig agafar un magnetòfon i les vaig començar a gravar. Vaig buscar els que les explicaven millor. Al llibre n’hi ha seixanta, separades per temes: la son, la gana, el públic, la picaresca... També hem trobat molt bones fotos de l’època. He procurat que siguin anècdotes significatives, que dibuixin una època.

En què ha millorat la feina de músic?

En la comoditat. Abans t’havies de llevar a les tres de la matinada per anar a fer un ofici a Lleida. Ni els cotxes ni les carreteres eren els d’avui. Ara els músics gairebé sempre van a casa cada dia. Hem millorat, gràcies a la feina de Musicat, en les condicions laborals. Toquem assegurats i coberts. També ens guanyàvem més bé la vida fins a la crisi, ara no tant.

En què hi han perdut?

Abans érem els senyors músics. Ens obrien totes les portes. Portàvem un al·licient als pobles. Ara la nostra consideració social està a anys llum de la que pugui tenir un arquitecte o un metge. Som la professió més admirada i, en canvi, la menys reconeguda. Només cal veure el poc respecte pels drets d’autor. Es parteix de la base que som uns bohemis que ens ho passem molt bé.

Hi ha grups de rock ben considerats.

El problema del rock és el mateix que el de les cobles: el poc reconeixement. Això no vol dir que no n’hi hagi uns quants que tinguin èxit. Però la majoria no tenen locals per actuar. Els bars de música en directe són a la carpeta dels conflictes municipals, no a la de la cultura. Hi ha poca sensibilitat cultural. A França, l’IVA de la música està al 5,5% i aquí al 21%.

Expliqui per què alguns músics anaven amb un filaberquí.

Durant una temporada hi va haver músics amb molta afició a espiar, fins al punt de portar certes eines per foradar alguna porta del camerino de les cantants. Jo mai no vaig espiar en aquests forats, però, quan al concert hi havia una senyoreta que insinuava una mica de cuixa, maleïa ser el director i donar-li l’esquena.

De fer el voyeur en deien fer catroi. D’on ve aquest mot?

No se sap gaire, però l’explicació que ha fet més fortuna és que hi havia un músic que duia una tenora d’aquest fabricant amb una campana molt brillant per fer-la servir de mirall sota les faldilles.

S’adormien tocant?

I tant. Els músics ens hem adormit a l’escenari, principalment a l’església i, malauradament, a la carretera, tornant a casa de matinada.

¿Abans hi havia més músics sense solfa que ara?

Sí, però ara també n’hi ha, i amb molta anomenada, com alguns que amb dos acords de guitarra i lletres amb certa gràcia aconsegueixen triomfar. Jo m’estimava molt els músics sense solfa d’aquell temps.

Els músics d’avui són més bons, oi?

Molt millors. No hi ha punt de comparació. Hi ha nostàlgics que diuen que determinades formacions antigues sonaven millor. No és veritat. Les sardanes d’en Serra, en Garreta o en Saderra es tocaven a les places. Però ara la música és més senzilla, de menys qualitat. I amb el ball passa una mica el mateix. Les orquestres que tenim avui són en el fons big bands. El repertori, que depèn en bona part de la demanda, sí que ha degenerat una mica, però no pas els músics.

Tenen futur les orquestres de ball?

Estan ben vacunades. Deien que els grups de rock o les discoteques ens matarien. Sóc conscient que el públic habitual és gran, però molta gent que de jove han mamat rock acabaran anant a les orquestres de ball, que també sabran evolucionar.

¿Tenen sortides els joves que estudien música?

Jo deia que la nostra sortida era la de la Jonquera, perquè ens tocava anar a l’estranger. La situació dels músics mai no ha sigut bona, però ara fa més pena que mai, de tan ben preparats com surten. Quan sento tocar meravellosament els vailets de la GiOrquestra penso que la feina serà seva per mostrar-ho al públic. Fallen la cultura musical, les administracions i els mitjans públics. En lloc d’apostar per la cultura musical tallen el Telenotícies per retransmetre els entrenaments de la Fórmula 1. Se’m fa inconcebible.

Vostè és autor de l’himne de l’Espanyol.

Tinc tendència a escollir les pitjors opcions. Per això sóc músic i també ciclista, com en Pep Poblet. És un sentiment que tinc des de petit. Tot i que m’agrada el futbol, de vegades penso que tant de bo desaparegués. És vergonyós que hagis de tremolar per si t’anul·len un concert perquè coincideix amb un partit important. Sense futbol potser es desvetllaria el sentiment cultural d’aquest país i pensaríem més en notes que en pilotes.