L’art franquista i Josep Clarà
Cal estudiar més a fons els creadors que van donar forma simbòlica al règim i als seus valors
Doctor En Història De L’art UabL’estudi de l’art de la postguerra espanyola a Catalunya té molts buits i mancances i, per això, cal saludar les iniciatives que intenten aprofundir-hi. Però hi ha formes de revisionisme que, en lloc d’aclarir les coses, tendeixen a deformar-les, com ara quan s’intenta desvincular del primer franquisme l’obra d’autors que van contribuir a donar forma simbòlica al règim totalitari i als seus valors, encara que per això s’hagi d’amagar sota la catifa tot allò que contradiu aquesta representació fal·laç.
Un d’aquests artistes als quals, periòdicament, es pretén distanciar de l’esmentat vincle és Josep Clarà, de qui ara es presenta una exposició a Can Mario de Palafrugell, comissariada per Cristina Rodríguez Samaniego. L’aportació fonamental de l’escultor olotí es localitza a les primeres dècades del segle XX. Ell va ser un dels grans creadors de la iconografia noucentista. I, des de París, esdevingué un referent clau de la reacció neoclassicista que es va donar en diferents països després de la Primera Guerra Mundial. Respecte al Clarà de després de la guerra d’Espanya, hi ha força estudis que tracten la seva implicació amb les polítiques artístiques franquistes i que aporten dades incontrovertibles d’aquesta relació. I no només pel fet de ser l’autor del conegut Monumento a los caídos (1952).
Ús polític i funció social de l’obra
Quan parlem d’art franquista no ens fixem tant en l’estètica i la ideologia dels artistes, per bé que ni són irrellevants ni poden obviar-se, sinó més aviat en els usos polítics i les funcions socials que van jugar les seves obres. O, per dir-ho simplificadament, no calia ser necessàriament franquista per produir art franquista. Per fer-ne el mapatge caldria atendre els autors que van ser distingits per la dictadura i seleccionats per a les seves exposicions; els que van ocupar llocs de poder dins el sistema artístic i van participar en la definició de les seves polítiques; els que van rebre comandes tant de les institucions estatals com dels grups socials i polítics en què s’assentava el règim, de l’Església als ajuntaments o de l’alta burgesia a la Falange. O, en fi, els que van gaudir d’una recepció més entusiasta per part de les autoritats i dels mitjans de difusió que estaven al seu servei, del Nodo a Destino o La Vanguardia Española. En tots aquests vessants, la figura de Clarà hi és present.
S’ha de dir, però, que el grau de compromís dels artistes col·laboradors amb el règim va ser divers. Els casos de Josep M. Sert, Josep Viladomat i Josep Clarà, per exemple, il·lustren tres posicionaments força diferents. El primer, identificat ja durant la guerra espanyola amb les forces faccioses, va jugar un paper actiu a favor de la contrarevolució; el segon, alineat amb el republicanisme, va patir l’exili i posteriorment va ser pressionat per fer l’escultura eqüestre de Franco, emprada per publicitar la dictadura. Clarà, en canvi, va tendir a acomodar-se a la nova situació. Es va deixar estimar pels feixismes, va fer els passos necessaris per guanyar influència i reconeixement dins el nou ordre i la seva obra va contribuir a conformar els imaginaris totalitaris.
I no s’han de confondre les lluites intestines entre els diferents artistes per escalar posicions ni les lamentacions íntimes o les queixes diguem-ne gremialistes de Clarà amb un qüestionament del sistema. De la mateixa manera que les confrontacions internes entre els diversos sectors del règim, bàsicament entre nacionalsindicalistes i nacionalcatòlics, no suposaven una voluntat de superar la dictadura, sinó de guanyar cotes de poder en el seu si.
La cooptació franquista de Clarà s’explica per diversos motius. D’una banda, per aprofitar políticament un prestigi artístic que venia de lluny i que suggeria certa idea de continuïtat; de l’altra, per l’ascendència del seu entorn de relacions en les estructures de poder estatal, d’Eugeni d’Ors al marquès de Lozoya. I també perquè la seva estètica encaixava amb formulacions abonades per la intel·lectualitat feixista, la qual en subratllava tant les idees d’ordre i de fidelitat a la tradició com les de representar un renaixement de la puresa i la perfecció enfront de l’anomenat art degenerat, blasmat també per Clarà. En aquella situació, les escultures de Frederic Marès, Enric Monjo o Josep Clarà van ser de les més promogudes, mentre que altres artistes de vàlua, alguns també provinents del Noucentisme, però compromesos amb els valors democràtics, van patir la repressió franquista.
Ens hem d’acostumar a acceptar que l’ètica i l’estètica no van necessàriament de bracet i que a l’hora d’estudiar i interpretar des del punt de vista històric el fenomen artístic cal situar-lo sempre en el marc que li dona sentit, ja que si no ho fem així els arbres no ens deixaran veure el bosc i acabarem confonent avets amb sureres. Com va deixar dit un clàssic, no hi ha text sense context.
