Carles Cors: “La sarsuela va ser l’òpera de les classes populars i va ajudar a normalitzar el català”

Després d’inventar-se l’enigmàtica vedet Esperança Dinamita com a excusa interpretativa per recuperar cuplets i portar-los al seu terreny musical, ara Carles Cors i Le Croupier s’han endinsat en el món de la sarsuela per fer el mateix. El resultat és Dinamita la sarsuela, el cinquè disc de la banda de la Cellera de Ter, i el segon amb un repertori basat en la recuperació de la cançó popular. Cors ha regirat l’arxiu històric de la SGAE i n’ha extret onze peces, inclosa una versió swing de La santa espina. Al nou treball, Le Croupier ha tornat a comptar amb la col·laboració especial de la cantant Aina Sánchez i amb Mont Plans a la direcció escènica. Després d’estrenar l’espectacle a Girona, ara estarà els diumenges 6, 13 i 20 de novembre a El Molino i després començarà a voltar per Catalunya.

¿Primer van treure la pols als cuplets i ara a la sarsuela?

Sí, a mi sempre m’ha interessat molt la recuperació de la cançó popular, que és patrimoni popular, sigui català o no, que en aquest cas ho és. En l’aventura dels cuplets tot l’equip de Le Croupier ens vam sentir molt còmodes, el públic va respondre molt bé, i vam dir que hi ha molt patrimoni per descobrir, per recuperar i per reivindicar, entre cometes. Per això vam decidir tirar endavant aquesta aventura.

Ho han fet en col·laboració amb la SGAE. Com va anar?

La SGAE a Barcelona té un arxiu històric fantàstic on hi ha més de 3.000 títols de teatre líric, molts d’ells en català. Obres relacionades amb la sarsuela, sainets lírics, còmics, moltes històries que són allà, algunes fins i tot sense estrenar o que potser s’han representat només una vegada. Hi ha peces molt antigues, moltes escrites a mà. Com a musicòleg em va interessar molt, vaig pensar que aquest material és una relíquia meravellosa i ho vaig trobar apassionant. És una barbaritat la quantitat de coses que hi ha allà, podríem fer 50 espectacles com aquest.

¿De què parlen les lletres de les sarsueles que ha escollit?

Així com en els cuplets jugaven molt a la picantor, a la sicalipsis, que en deien, és a dir a anar amb segones, i cada cuplet tenia la seva independència argumental, les cançons de sarsuela formen part d’una gran història. Cada cançó és una escena concreta d’un quadre molt més ampli. La sarsuela és molt més costumista, en alguns casos són retrats d’un moment, de personatges o tradicions catalanes. Una de les coses que em va enganxar molt, sobretot en la recerca anterior dels cuplets, són les temàtiques tan modernes que toquen: l’homosexualitat, el feminisme, el catalanisme, la corrupció... Fins i tot diria que són més modernes que les que es toquen avui, que potser ens hem apalancat una mica. Esclar que després va arribar la dictadura i tot això es va acabar. Potser per això aquest repertori està tan oblidat, perquè es va voler tapar tant que potser va quedar massa ben tapat.

Això que era un gènere molt popular.

La sarsuela era l’òpera de les classes populars i això per a mi també la feia molt interessant. Eren peces que podien fracassar al passeig de Gràcia i triomfar al Paral·lel. La Revolució Industrial comporta aquesta nova cultura de masses, fa que el teatre líric arribi a tothom i neixin aquests nous gèneres que a Europa prenien noms diferents: a la Gran Bretanya, music hall ; a Itàlia, opera buffa, i a Alemanya, singspiele. A Catalunya era amb temes més costumistes, més de tu a tu, més propers. Fins aleshores el teatre líric era una cosa exclusiva d’unes elits molt concretes. A part que a Catalunya també va ser molt important per a la normalització lingüística del català, com els cuplets.

També van jugar aquest paper?

En una sarsuela es pot trobar català i castellà indistintament, i fins i tot gallec, portuguès, francès... sense cap mena de complex. Això va ser molt important per a molts autors com Enric Morera, Àngel Guimerà, Cándida Pérez i Enric Daniel, que produïen una obra fantàstica. Algunes peces han arribat als nostres dies, com la sardana La santa espina, que és d’una sarsuela del mateix nom. És l’única concessió a la galeria que vaig incloure perquè n’hi hagués alguna de coneguda però l’hem versionat rotllo swing de Nova York dels anys 50. Ha quedat molt i molt diferent i això també m’agrada.

De fet, heu portat totes les cançons al terreny en què musicalment us sentiu més còmodes.

És una de les parts més xules d’aquests projectes perquè, a part de La santa espina, no sabem com sonaven. Nosaltres les hem croupieritzat, per dir-ho d’alguna manera, i, evidentment, nosaltres no fem lirisme, per tant les hem allunyat d’aquest estil, perquè les cantaven cantants lírics amb les veus impostades pròpies del teatre líric. Les hem desliritzat i popularitzat encara més. De temàtica ja ho eren i en la manera d’interpretar-les, les hem portat al nostre terreny.

Le Croupier és de la Cellera de Ter, que més d’una vegada s’ha batejat com el “Liverpool català” per la quantitat de grups que n’han sortit. Què teniu de diferent d’altres llocs?

Crec que és generacional. El meu pare no es dedica professionalment a la música però als 15 anys ja tenia el seu grup i ara està en un grup de ball. Molts dels meus amics, els seus pares, oncles o avis també estaven vinculats a grups. Als anys 60 hi havia Els Séllers, els Beatles a la cellerenca. Així com hi ha pobles com Bordils, que tenen tradició d’handbol, a la Cellera passa amb el tema cultural. El Centre Parroquial, com a centre cultural, sempre ha tingut un paper molt important en el foment de la cultura i en aquest relleu generacional. Molts vam agafar la guitarra en comptes de la pilota de futbol per emmirallar-nos amb els nostres pares o oncles. Fa 9 anys vam engegar l’escola de música municipal i aquest any hi ha més de 100 alumnes en un poble de 2.000 habitants. És molt i estem supercontents. És una prova d’aquest xup-xup cultural, que no només és de músics sinó també de pintors, actors o directors teatrals.