Sense condicionar
Tinc un Sandero blanc d'aquests petits, un quatre llaunes amb un motor de vespa, el cotxe perfecte per matar-t'hi d'una trompada. Sense tancament a distància, només s'obre posant la clau al pany, i les portes de darrere només es tanquen des de dintre i sense centralitzar. Gasta menys que un encenedor i és com anar amb bicicleta, coneixes el món que navegues, notes cada sotrac, les ventades se t'emporten, les pujades costen, la sisena marxa no hi és.
Me'l vaig comprar de segona mà i en vaig pagar una misèria. “Te'l deixo molt bé de preu”, va dir la venedora, “perquè no el vol ningú, perquè no té aire condicionat”. "No t'ho diré –vaig pensar jo–, però pagaria per no tenir aire condicionat. Ningú podrà demanar-me que el posi!"
Ara carrego al cotxe l'escalfor dels camps. Em sento un rèptil de sang freda conduint un cotxe ple de mamífers encesos. Els conductors m'avancen tancats hermèticament als seus cotxassos. Renuncien a les glopades càlides del juliol. L'aire espès travessa el meu cotxe com una flassada d'aire que entra per una finestra i surt per l'altra, m'embolcalla de cap a peus, l'escalfor dels camps em refresca el front moll de suor, em regira els cabells tot l'estiu polsegós, la pell d'una altra persona, irregular, plena de matisos, res a veure amb l'aire condicionat uniforme i repulsiu. S'ha de conèixer la calor a l'estiu, i a l'hivern, la fred. Has de relacionar-te amb la vida per la molèstia petita del coneixement físic. Passo pels camps com a través d'un incendi. El cotxe m'enforna, és un cotxe banyera, un cotxe piscina i un cotxe peixera, un submarí immers en lava solar.
Els altaveus barats retrunyen, l'aire que travessa el cotxe no deixa sentir la música. Canto per compensar-ho, però ni em sento a mi mateix. Trec el braç esquerra per la finestra, pico amb els artells a fora, al metall de la porta. Em demano a mi mateix d'entrar al cotxe, marco el ritme una estona i després intento fer el salut feixista contra l'aire, però no puc, el braç fa com una serp que treu el cap per la finestra, l'aire em pentina els pèls del braç, em passa entre els dits oberts, la pell em fa onades...
Tornant a casa a mitjanit, el cotxe encara és una mica incandescent, encara es refreda, igual que la terra que a poc a poc i amb reticències va tornant cap al cel l'escalfor manllevada durant tot el dia. Vaig amb les finestres abaixades i la música a tot drap, ben sol pel mig dels camps silenciosos. El cotxe blanc fa com una processó individual secreta i nocturna, el cotxe inundat de fenoll i rostoll, amb una persona viva a dintre, un cor calent.
