Pere Roura Grabulosa
22/09/2021

Crisi energètica i emergència climàtica. A què estem disposats a renunciar?

4 min
Ecologistes qüestionen el decret de les renovables

Davant del debat sobre la implantació de les energies renovables a Catalunya, en general, i sobre el projecte del parc eòlic marí a la badia de Roses, en particular, considero que és convenient donar una visió global a escala planetària del perquè de la necessitat i la urgència de la transició energètica, per no quedar-nos atrapats en consideracions de caràcter domèstic.

La humanitat es troba davant de dues crisis de caràcter global: l’emergència climàtica i la crisi energètica. La primera posa en risc la biosfera, de la qual depèn la nostra subsistència. La segona posa en risc el sistema econòmic actual, ja que aquest sistema depèn del consum d’una quantitat ingent d’energia. I, paradoxalment, la crisi energètica ens pot facilitar evitar els escenaris apocalíptics dibuixats pel canvi climàtic. Això és així perquè l’escalfament global té la causa principal en el consum d’un tipus d’energia, la dels combustibles fòssils, que representen el 75% de les emissions que provoquen l’escalfament global. D’entrada, doncs, la solució a la crisi climàtica implica reduir el consum de petroli, gas natural i carbó i substituir-los per fonts d’energia lliure de carboni: la nuclear i les energies renovables. El repte és immens, a la vista de la gran quantitat d’energia que consumim.

Podem posar dos exemples per il·lustrar la magnitud del repte. Primer, el consum global de carbó, petroli i gas natural, junts, és de 2 tones per càpita i any; 4 vegades més que el consum del material que el segueix: el ciment. Segon, des de la “revolució verda”, l’agricultura actual depèn críticament de la utilització de fertilitzants sintètics nitrogenats. Per cada caloria que el nostre organisme aprofita dels aliments, mitja caloria s’ha hagut de gastar per sintetitzar aquests fertilitzants. Podem dir amb propietat que “mengem gràcies al petroli”.

Com és que hem arribat a una dependència tan crítica de l’energia, en general, i dels combustibles fòssils, en particular? Tots sabem que l’energia ens facilita la vida: des de les feines domèstiques, el transport i el lleure fins al sistema productiu. Recordem que la Revolució Industrial va començar amb la màquina de vapor que utilitzava l’energia del carbó mineral. L’energia és tan barata que representa una competència molt desigual a la mà d’obra. Un litre de gasolina conté tanta energia com el treball mecànic que pot desenvolupar una persona durant 80 hores.

Podríem dir que el progrés econòmic i social depèn de manera crítica de l’energia. Amb el temps, l’enginy li ha anat trobant infinites aplicacions. Si hi pensem un moment, ens adonarem que la majoria dels “invents” actuals són enginys que gasten energia per generar llum, moviment o calor. O sigui, el progrés continu i sostingut és possible perquè l’enginy troba la manera de bombar energia des d’una font nociva que s’està acabant.

Són molts els aspectes del progrés que depenen de les diverses branques de la ciència i de la tècnica: la revolució verda, la revolució digital, la globalització, el turisme de masses, l’estat del benestar, etc. Tots aquests avenços són possibles gràcies a aquest bombament continu de l’energia dels combustibles fòssils. Un recurs que té moltes aplicacions més i que perdrem per sempre més. Què direm als nostres nets quan ens preguntin: “Que en vau fer, del petroli?” Simplement contestarem: “El vam cremar”.

Consumat l’espoli, la pregunta que ens queda és: “¿Podem substituir aquesta font nociva d’energia per una font neta i renovable?” El repte és immens si tenim en compte no només la quantitat total a substituir, sinó també el temps limitat que ens queda per aconseguir-ho. En coherència amb la signatura de l’Acord de París que pretén mantenir l’escalfament global dins d’uns límits tolerables pel planeta, la UE estableix que el 2050 la seva economia haurà de ser neutre en carboni. O sigui, ens queden trenta anys.

Per aconseguir-ho, cal pagar un preu. L’impacte sobre els ecosistemes als punts d’extracció de petroli, el perill del seu transport per mar i en oleoductes i la contaminació generada en l’activitat de les refineries s’hauran de substituir per un impacte distribuït a tot el territori, ja que la força del vent o la radiació solar no estan concentrades com el petroli. El cost ambiental de l’energia que fins ara no percebíem directament, perquè l’impacte era localitzat i allunyat del nostre entorn, ara es farà visible. El paisatge canviarà necessàriament. Això o el col·lapse ambiental, econòmic i social.

Finalment, cal dir que la dependència futura respecte a les energies renovables, amb una potència màxima limitada per la seva naturalesa, ja no permetrà el bombament continu i creixent de l’energia per seguir un creixement econòmic sostingut. Passarem a un nou estadi de la civilització en què el creixement econòmic ja no serà possible. Probablement serà un estadi estacionari al qual haurem d’arribar per una etapa transitòria de decreixement dolorós pels privilegiats que vivim en els països rics del planeta. A què estem disposats a renunciar?

Pere Roura Grabulosa,

Catedràtic de Catedràtic de Ciència dels Materials, (UdG)
stats