El retorn gradual de les festes majors és la medicina més potent contra l’atac de melangia que tenalla molts joves. Ja poden obrir els cinemes, els festivals de música de preus forassenyats, les terrasses per on corren les galledes de quintos i els bars de nit fins a les hores petites, que fins que no s’autoritzin les festes majors n’hi ha molts que no podran girar full de la pandèmia.
Només cal veure l’eufòria amb què molts joves han reaccionat a les xarxes socials arran de la possibilitat que tornin les festes de poble, malgrat que ningú acaba de veure clar com s’ho faran per ballar amb el cul plantat en una cadira de tisora. Alguns tuits posen la mirada en els ajuntaments, perquè els joves són descreguts de mena i temen que les comissions de festes es divideixin en dos grans blocs: les que no es voldran complicar la vida i les que estaran disposades a treballar fins al darrer segon, improvisant tant com calgui, per tornar a la normalitat perduda. És una mica el que va passar l’estiu passat, amb consistoris que van assumir portar al límit les activitats permeses i d’altres que van decidir avançar la hibernació. Entre poc i massa.
Amputació de les relacions socials
Amputació de les relacions socials
Però aquests llargs mesos de confinaments i amputació de les relacions socials han posat damunt la taula la necessitat d’obrir les vàlvules d’escapament de la societat si volem recuperar l’equilibri psicològic. Cal vitaminar amb noves experiències els joves alacaiguts.
Les festes majors són memòria i educació sentimental, barreja de generacions, classes socials, sexes, ètnies, ètiques i estètiques. Les festes majors són, com canta Quimi Portet, “curses de carretons, campionats de set i mig, cantants empolainats i músics mig intoxicats, solters contra casats amb rifes a mitja part... i enmig de la confusió, miro de robar-te un petó”. Les festes majors són les noves coneixences i les trobades màgiques. Les festes majors són l’amic de la comissió de festes que et dona cervesa de franc des d’un racó de la barra, la parella de tietes solteres que ballen les lentes sense vergonya, l’arribada triomfal de les cosines de Barcelona, les nenes dolentes que pixen sota l’empostissat de l’orquestra. És l’Orquestra Maravella amb vigoritzants sardanes al matí, concert de tarda amb l’exhibició dels vocalistes i ball de nit amb la brillantor del metall en una apoteòsica peça de soul. És el modest Duet de Banyoles a Gaüses de Baix amb la cantant que s’enfunda un nou vestit cada cinc cançons. És l’aspersor engiponat dalt d’un fanal que en el punt àlgid de la festa de Vilamacolum comença a regar la concurrència i, sobretot, els dònuts voladors.
La festa major és destil·lació de ratafia, suor, fraternitat, eufòria i llibertat sense perimetrar. Les nits sense fi que et fan sentir immortal.
