Un Empordà de focs artificials

Girona"Tu, Marc, sempre m'impressiones. Però saps què és el que més m'impressiona de tu? Que sempre tens una història per explicar", li diu la Glòria, filla de l'antiquari de Fonteta, al protagonista de l'última novel·la de Màrius Carol, 'Un estiu a l'Empordà' (Columna). Si canviem Marc per Màrius i suposem que la Glòria és una lectora generosa, la frase podria adreçar-se perfectament a l'autor. Tot canvia, però, si ens afigurem que la Glòria no es conforma amb un polsim d'imaginació, uns quants tocs de glamur i una trama més o menys entretinguda, si sospitem que, com a lectora, espera que la duguin una mica més enllà dels llocs comuns i els clixés, de l'acumulació de cites i referències que, des del punt de vista literari, tenen la mateixa consistència que un castell de focs artificials.

Materials desaprofitats

L'Empordà, la crisi del periodisme, el trasllat forçós de Londres a Barcelona, l'herència inesperada d'un mas a la falda de les Gavarres, una lasciva bloguera anglesa que s'assembla a Kate Moss, la voluptuosa filla de l'antiquari que té una retirada a Kate Winslet, la misteriosa relació de Romy Schneider amb l'oncle del protagonista... La novel·la, que narra l'estiu ple de canvis d'un periodista envaït pels dubtes que ronda la cinquantena, conté materials narratius més que suficients per atrapar l'interès del lector més exigent. El problema és que Carol dedica massa espai a explicar històries que, en lloc de reforçar l'argument, d'enriquir-lo, tendeixen a allargassar-lo sense cap necessitat. En una novel·la de 237 pagines no cal repetir sis o set vegades que el protagonista està preocupat pel futur del periodisme, ni destinar més de dues pàgines a reproduir una escena d''El quart poder', ni dedicar una pàgina sencera al primer dinar al mas, que inclou "lloms magnífics de bonítol que destil·laven tots els matisos organolèptics del Cantàbric". El llibre és àgil i està prou ben escrit, però les aparicions de Pla, Dalí i Joan Maragall, de la gastronomia, l'art i el paisatge empordanès, serveixen de ben poca cosa si l'autor, que s'entesta a reincidir en els tòpics sense intentar reinventar-los, considera pertinents, per posar només dos exemples, les llargues explicacions del masover sobre els orígens de la fil·loxera o les dissertacions del protagonista sobre la tramuntana.