CELOBERT

El fetge D’un penjat

La filmació que va córrer fa uns dies d’un jutge, una fiscal i una lletrada enrient-se, al jutjat, d’una dona a qui prenien la custòdia dels fills -“ bicho ”, “ hija de puta ”, deia el jutge, rient- potser era el que em faltava veure per acabar d’entendre on som. No n’hi havia hagut prou amb la Manada o la tragèdia d’Altsasu, amb l’empresonament dels Jordis o la ministra que va veure jutges i fiscals espanyols anant-se’n amb menors a Cartagena de Indias, no n’hi havia prou ni amb el cas de Tamara, ni amb forçar l’exili d’un president i l’alteració de les majories parlamentàries, ni amb les fotografies sinistres de jutges vestits de negre amb mobiliari tenebrós i barroc, o -l’últim cas- l’absolució d’un metge que robava nadons a les mares. Aquesta filmació d’un jutge de violència contra la dona, rient i insultant la persona jutjada, una dona que la policia considerava en posició de risc extrem, aquest jutge frivolitzant amb la lletrada i la fiscal, exposa descarnadament en mans de qui estem. Vist que dones i independentistes tenim la llei en contra, només ens faltava constatar quina mena de persones poden jutjar-nos.

La justícia és el cor de la civilització, per això la busquem nord enllà. No té cap més sentit, l’ensenyament, la cultura sencera, que convertir-nos en jutges, dels altres i de nosaltres mateixos. L’abandó que viu l’ensenyament és causa i conseqüència de la situació de la justícia. Aquests dies que hem revisat les filmacions del Primer d’Octubre, hi ha una imatge que m’afecta més i tot que les garrotades als votants: la imatge de la policia esbotzant sense miraments les portes de les escoles, trencant vidres i capgirant les taules dels alumnes. És la imatge de la justícia atemptant contra la seva mare, l’educació.

Si el nostre sentit de la justícia ens defineix com a persones, en quin infern vivim? També la injustícia ens fa humans, i per això té lògica que no reparteixin justícia unes màquines, sinó uns jutges. Però què passa quan veus que una màquina inclement i freda actuaria amb més justícia que un jutge, que la justícia està no pas per sobre, sinó per sota d’una màquina? Em torna i torna al cap la sentència d’Arendt: “El fracàs del sentit comú, com una vareta màgica, apunta el lloc en què es va produir l’enfonsament”.

La frivolitat és el marcador de la decadència. Avui la senyora Justícia s’aixeca la bena, veu que la casa està a punt d’enfonsar-se, dona un cop d’ull a l’estructura, jutja i pensa: quant aguantarà? Si ha durat fins ara i sense grans canvis, bé pot aguantar uns quants segles més.

Més continguts de