La flequera
La fred va arribar del Pirineu dissabte passat, sense intermediaris, i l’endemà al matí vaig sortir a veure la neu des de lluny, a l'horitzó. Pel camí vaig parar a la fleca a comprar un croissant.
Ara que fa fred, amb la mascareta, les ulleres tornen a entelar-se i és molt molest.
“Jo també n’estic farta”, em va dir la flequera. “Ara ens demanaran un certificat covid. Ja li dic, al meu home: serveix de veritat o és per fer veure que fem alguna cosa? Ja no em crec res.”
Vaig fer una bona caminada. El fred se’m desfeia a la boca com neu. Passat el bosc ja vaig veure la dentadura blanca del Pirineu al fons de tot, i me’n vaig tornar a casa.
Ara el sol em venia de cara. Hi ha realitats que només es veuen a contrallum. El dia abans havia plogut, el bosc i el camí fumejaven aquí i allà entre el reixat d’ombres llargues dels troncs a terra. Els troncs també treien vapor, com si cremessin per dintre.
La font del Pi és en una clariana a peu de carretera. Els pneumàtics dels cotxes s’enganxaven a l’asfalt moll i els tubs d’escapament deixaven anar carboni blanc. La font rajava a doll per dos brocs. Em vaig quedar encantat a la clariana. Com un miracle, plovia a sota els pins. El cel de sobre era net, la pluja l’havia esbandit, no hi quedava cap núvol, però les cúpules d’aquells pins tan alts tenien goteres, i en queia una cortina d’aigua, unes ratlles discontínues d’aigua que brillaven a contrallum, impassibles, un rosari lent de glans de vidre, d’olives de llum, de raïms, un degoteig tranquil i seguit, i entremig també queien espurnes d’aigua lleugeres com agulles de teranyina, verticals, pràcticament flotant.
Em va tornar al cap la flequera. No costa gens ser empàtic, i jo li havia contestat: “No m’estranya que desconfiïs. Hem cregut com xais per por de morir-nos, però si l’educació no funciona, si la justícia no funciona, si la política no funciona, si no som capaços de fer una aplicació informàtica per al certificat…, com pots confiar que la sanitat funcioni? Saps què funciona? El canvi climàtic, la policia i la burocràcia”. “I no et deixis les farmacèutiques,” havia afegit ella.
Vaig continuar cap a casa amb la llum de cara encegadora, seguint un corriol del bosc. El sol s’havia obert i ara deixava anar la llum sencera, purificada pel fred. Em vaig aturar pel que estava veient: la sang verda que glatia a les venes transparents de l’herba, els anells de diamants que els arbustos i els suros portaven als dits entre les fulles molles. La flequera m’havia caigut bé, i vaig continuar pel bosc com si caminés per dintre una gran joieria.
