CELOBERT
Comarques Gironines 22/04/2021

Guspires daurades

2 min

LA SETMANA passada vaig parlar de la vergonya que passem, però em vaig deixar de dir que entre la pols de la vergonya també hi brillen les espurnes de l’or. Corresponen a la consciència de la humiliació. Com si s’hagués obert una porta que dona al passat, que ara es veu des d’una perspectiva diferent.

Entre la pols de la vergonya, la consciència d’humiliació és discreta perquè la humiliació es viu sempre íntimament i a l’obaga. Cada palada de vergonya porta amb ella aquesta mica de polsim daurat. És un efecte que el poder enlluernador no arriba a veure, perquè els detalls només es poden observar amb poca llum o de nit, tal com de dia no es veuen les estrelles.

Quan va fer vuitanta anys, Carner va escriure un poema testamentari sobre el país, un poema que va enfurismar Pla, però que contenia aquest vers: “potser la nit serà cent anys la nit”. En aquest “potser” hi havia el polsim preciós de la consciència d’humiliació, la consciència que sentim en carn viva quan l’enemic ens insulta, però encara més quan són els nostres, que ens injurien. Com si, acabada una guerra, els generals que l’han perduda reclamessin uns honors que només un enemic pervers voldria oferir-los, en paga.

Avui la capa de retòrica és espantosa. Sentim, últimament, un pes feixuc sobre l’esquena, una dificultat per moure’ns. S’hi ha ajuntat l’epidèmia, de manera que avui les decisions polítiques són tan difícils d’entendre com les decisions sanitàries. Només s’hi detecta la direcció, que és repressiva. Ja els costarà, als polítics, deixar anar l’os del covid!

Els grecs sabien que una injustícia no afecta només la víctima, sinó tota la societat que la permet. A Tebes també hi va haver una epidèmia. La causa de la plaga era una injustícia irresolta: que l’assassí del rei no havia estat descobert. Fins que no se sabés qui era, va profetitzar l’oracle, els tebans no pararien de morir-se. Èdip va començar a indagar qui havia assassinat el rei i va acabar per descobrir que havia sigut ell mateix, entre altres desgràcies. Que un mateix sol ser culpable dels seus propis mals és un dels ensenyaments més durs d’aquesta vida. És el coneixement tràgic, que no voldríem saber.

Com va escriure fa dècades un savi, “dues o tres generacions de guerra, de pesta i de revolucions destrueixen la cultura amb una rapidesa astoradora”. Mentrestant, procurem mantenir la consciència que la mateixa cultura permet, aquestes guspires daurades, i afrontem una altra de les veritats que no podem evitar de saber: que la humiliació és un dels noms que donem a la injustícia.

stats