La inclusió dels universitaris amb discapacitat, un repte col·lectiu

GironaL’increment és espectacular. Dels sis estudiants amb discapacitat matriculats a la Universitat de Girona (UdG) el 1993 s’ha passat als 130 d’enguany. “Hi ha alumnes de diferents tipologies. A més dels 130 estudiants amb certificat de discapacitat, en tenim una setantena amb necessitats educatives especials”, informa Montse Castro, tècnica especialista d’igualtat i inclusió de la Unitat de Compromís Social de la UdG. “Les discapacitats més habituals -físiques i sensorials- estan estabilitzades i el que sorgeix ara són aquestes noves necessitats educatives generades per trastorns com la dislèxia i el TDAH”, afegeix.

“Les persones que venen amb algun trastorn mental cada cop ho verbalitzen més. Abans potser es matriculaven, no deien què tenien i no demanaven res”, recorda Castro. “És el col·lectiu que està més amagat dins de la universitat. I també a la societat. A nivell laboral, a ningú se li acut dir: «Bon dia, soc enginyer aeronàutic i tinc esquizofrènia»”, raona. “Són aquestes discapacitats invisibles que, d’alguna manera, el primer pas que ha de fer la persona és sortir de l’armari. Això implica que l’entorn ha d’estar preparat perquè se’n pugui sortir”, intervé Isaac Padrós, que té 40 anys, és invident i estudia quart de ciències polítiques a la UdG. “La gent ja s’ha acostumat a la cadira i al bastó, però hi ha altres situacions que els fan por. L’estigma és molt més gran”, observa Padrós.

Programa de suport

El Programa de Suport a les Persones amb Discapacitat funciona des de fa deu anys. “Enviem un correu a tothom dient-los que existeix aquest programa. A les persones que s’hi interessen els fem una entrevista i a partir d’aquí determinem quines necessitats té cadascú”, explica Castro abans d’aclarir: “Els deixem molt clar que hauran de treballar igual que la resta. Estudiar i fer els treballs és feina seva. Nosaltres intentem que no parteixin de quatre caselles enrere, sinó que surtin en igualtat de condicions o almenys des del més amunt que puguem arribar”. Ho corrobora Isabel Calvo, que té la mobilitat reduïda des que va néixer i amb 21 anys estudia segon de psicologia a la UdG: “A partir de segon de batxillerat ja tenia clar que volia fer una carrera i vaig triar la universitat on em sentia més còmoda. Aquí rebo ajuda personal i, malgrat les meves limitacions, tinc unes llibertats que en qualsevol altre lloc no podria tenir”. La cadira de rodes amb què es desplaça té deu quilòmetres d’autonomia. A més, rep el suport d’un assistent. “D’ençà que soc aquí n’he tingut uns quants. M’ajuden a treure’m la jaqueta, treure l’ordinador i els llibres de la bossa, anar al lavabo, obrir portes... També són estudiants que ho compaginen amb la carrera. És molt pràctic, ens comuniquem per WhatsApp. Aquest curs jo mateixa he donat suport a un estudiant de turisme amb un problema sobretot cognitiu i una mica físic”, comenta. “Va patir una malaltia i ha hagut de recuperar-se i tornar a començar, té dificultats amb la memòria a curt termini. Quedem un cop a la setmana i preparem l’agenda, mirem que ho porti tot al dia i si té algun problema en parlem”, afegeix. “Aquests assistents personals no són voluntaris, tenen una beca de col·laboració i guanyen uns diners”, matisa Laura Castro.

Integració més senzilla

Segons la tècnica especialista d’igualtat i inclusió, “la integració a les aules cada cop és més senzilla. Els alumnes tenen més assumit que hi ha una diversitat molt àmplia i el professorat cada cop ho veu com una cosa més natural”. L’objectiu és que les persones que tenen alguna discapacitat puguin viure i participar en la vida universitària en les mateixes condicions que qualsevol altre alumne. “Treballem amb estudiants, professorat i personal d’administració i serveis per sensibilitzar, preveure situacions, eliminar barreres, oferir recursos i facilitar la igualtat d’oportunitats”, apunta Castro. La tecnologia de suport és bàsica, sobretot en casos com el d’Isaac Padrós, que va quedar invident fa cinc anys a causa d’un accident de trànsit. És sommelier i portava la direcció comercial d’un celler. “Va ser un sotrac important, sobretot els primers anys. No era jo, era una persona desconeguda i estava intentant pair el que m’havia passat”, recorda. Els metges li van recomanar que canalitzés l’energia en positiu, que estudiés. Al cap de tres anys que se li van fer eterns, va matricular-se a la UdG.

“M’agrada molt dir que la UdG és accessible. No és unes rampes o unes baranes o uns bitcoms [aparells que funcionen per bluetooth i a través d’una aplicació mòbil el permeten moure’s lliurement], és una manera d’entendre la societat, és una mentalitat, un estat d’ànim, són ganes d’empatitzar i ajudar”. Padrós segueix les classes “amb total normalitat, però d’una manera diferent de l’habitual”, puntualitza. “Al sistema operatiu del meu ordinador portàtil ja hi va incorporat un lector de pantalla. Amb un auricular a la dreta escolto el que jo escric i amb l’orella esquerra escolto el que explica el professor. He d’estar molt concentrat i és esgotador, però m’ajuda a estar molt més atent i aprendre més”, subratlla.

Treball i perspicàcia

Treu molt bones notes i molts companys li demanen els apunts. “Els professors em permeten enregistrar les classes amb una gravadora perquè després pugui repassar les lliçons a casa. A més, demano el temari [l’ordinador li fa una descripció auditiva] per repassar-me’l abans d’anar a classe. Per aconseguir el mateix he de treballar més”, argumenta. La perspicàcia també ajuda: “Si un capítol determinat té, per exemple, trenta pàgines, sovint el professor se centra en deu. Si d’aquestes deu repeteix diverses vegades dues idees, és molt possible que siguin pregunta d’examen”, assenyala. Padrós també ha tingut assistent, “però avui dia qualsevol company de classe s’ha convertit en un assistent”, remarca. Encara no sap què farà quan s’hagi llicenciat, però vol “assolir una base molt ferma per dominar molt bé l’argot i els coneixements que em permetin fer que s’apliqui plenament la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides. És vigent a l’Estat des del 2008 però ara per ara encara és paper mullat”, lamenta. “En general s’ha millorat força, però encara queda molt camí per recórrer”, confirma Isabel Calvo, que està especialment interessada en la psicologia clínica i quan es llicenciï a la UdG té previst fer un màster a Barcelona.

Multicapacitats

Tant Calvo com Padrós formen part de l’associació Multicapacitats, creada fa uns mesos a la UdG per aplegar estudiants amb discapacitats. “ Multi perquè som molts i diferents i capacitats perquè valorem més les capacitats de les persones que no pas les limitacions”, explica Padrós abans de fer una reflexió: “Si poséssim cent persones dins d’una sala, veuríem que tothom té limitacions. La gran diferència és que unes estan diagnosticades i les altres no. Tothom necessita ajuda d’algun tipus en algun moment”. Un dels objectius de l’associació, que ja aplega 162 persones, és “transmetre a la societat que hi ha moltes discapacitats invisibles i que sovint les pateixen les persones més discriminades”.