27/07/2022

Jocs

2 min

Aquesta setmana els mitjans han fet memòria de les Olimpíades de Barcelona.

Jo només en conservo un record, del dia de la inauguració. Tenia 23 anys, la meva parella va venir-me a veure a Platja d’Aro i havíem quedat en un bar petit de l’avinguda principal. Un televisor transmetia la cerimònia olímpica, els atletes desfilaven per països, de tant en tant hi donàvem un cop d’ull. Inesperadament, ella es va posar a plorar. No ho vaig entendre, no es podia contenir, i era que a la pantalla hi sortia el príncep Felip portant la bandera espanyola.

Avui he mirat al YouTube aquest fragment de la cerimònia. És just abans dels discursos de Maragall i Samaranch, i de Joan Carles I declarant oberts els Jocs. El príncep desfila amb l’uniforme dels atletes espanyols i porta, com ells, una corbata amb les quatre barres. Era com si a través de les llàgrimes ella hagués vist el color de les corbates que Felip VI es posaria molts anys després, el 2017, el v.e.r.d.e. de la Guàrdia Civil.

Si l’empresa dels Jocs Olímpics d’Hivern no hagués acabat com el rosari de l’aurora, estic segur que els mitjans s’haurien passat l’estiu sencer rememorant els Jocs del 92. Suplements i sèries, programes especials de televisió... Vistos els Jocs del 92 al mirall d’avui, però, amb Joan Carles i Jordi Pujol caiguts al fang, l’entusiasme nostàlgic hauria estat igualment impossible. Ara que hem viscut la manipulació, la guerra bruta i la repressió al voltant de l’1-O, entenem molt millor com van anar les detencions d’independentistes del 92, la censura i el consentiment autonòmic amagats darrere els focs artificials olímpics. La prova és el poc interès popular que ha aconseguit l’intent de repetir la jugada. Avui també sabem què implicava la conversió d’un país en pati d’esbarjo turístic, quina mena d’hiverns pronostica la calor d’aquest estiu i, encara, com serien uns jocs enmig de la nostra profunda decadència institucional. És tan així que ni s’han pogut fer.

El sentit d’aquelles llàgrimes ha corregut per dintre meu durant trenta anys, com un riu subterrani de la vergonya catalana. Però la vergonya també és estímul, i fàcilment es torna orgull, com fa el desengany. Les llàgrimes netegen la mirada i no trobo enlloc nostàlgia dels Jocs, per temptadora que sigui la nostàlgia d’un record que et rejoveneix tres dècades. Al contrari, els temps viscuts pesen com una llosa sobre aquella memòria.

Aquest suplement se’n va de vacances unes setmanes. Tingueu un agost ben presentista i gens nostàlgic, sense tramoies, lúcid i esperançador, com demana l’estiu… I fins al setembre!