L’entrevista
Comarques Gironines 14/01/2021

Josep Campmajó: “La Guàrdia Civil m'ha segrestat una novel·la sobre Ava Gardner”

Escriptor i empresari

Josep Pastells
6 min
JOSEP CAMPMAJÓ: “Com a nació colonitzada, la metròpoli 
 Pot fer el que vulgui amb nosaltres”

L’escriptor i empresari Josep Campmajó (Girona, 1968) va ser detingut per la Guàrdia Civil el 28 d’octubre passat per ordre del jutge Joaquín Aguirre, que li imputa un possible delicte de desordres públics. Alliberat aquell mateix dia, Campmajó, copropietari del restaurant Can Canalla, es manté ferm en la lluita per la independència de Catalunya.

Et va sorprendre que et detinguessin?

En aquest país, els que ens movem a favor d’un ideal com és la independència estem tots exposats, i quan fa temps que ho estàs fent, encara més. Però em va sorprendre perquè va passar en fred, de forma inesperada. Em recorda la cançó que diu “què volen aquesta gent que truquen de matinada”?

Tant d’hora va ser?

No, eren quarts de nou. Ja m’havia dutxat i havia fet el cafè. Acabava de veure al Twitter que estaven fent una operació contra el Tsunami Democràtic a Barcelona i a Girona, però no m’esperava que vinguessin a buscar-me. “Qui hi ha?”, vaig preguntar. “Guardia Civil ”, van respondre. Primer em pensava que era una broma d’un col·lega, però en obrir vaig veure que no. Després d’ensenyar-me la placa em van dir que estava detingut i que duien una ordre d’escorcoll.

Et van dir de què t’acusaven?

Em van llegir els drets i l’acusació. Em detenien per una suposada vinculació amb una acció del Tsunami i amb la presumpta xarxa de malversació de fons que manté l’exili. Ja em diràs què puc malversar, si no soc funcionari! Els vaig demanar que truquessin al despatx d’en Benet Salellas i en pocs minuts va arribar la Mònica Tarradellas, que em va recomanar que no respongués a cap pregunta. Va durar més de quatre hores. Ho miraven tot. Llibre per llibre, plana per plana.

Què es van endur?

Els dos ordinadors i els dos mòbils, a més d’aparells en desús. També em van segrestar el correu electrònic i el núvol que utilitzava per guardar documents, i es van endur els discos durs i un grapat de llibretes. Era una situació que només havia vist en pel·lícules.

M’imagino la impotència que senties.

No era ben bé impotència. Els primers quinze minuts tremolava, sentia molta sequedat de boca. Algú a qui estimo molt se les va empescar perquè jo sabés que era a prop. Això em va relaxar. També vaig entendre que estava a les seves mans, no podia fer-hi res. Pensava en les persones que són a la presó, en els que han hagut de marxar a l’exili, en els represaliats, que són prop de tres mil. En sortir al carrer, quan em van fer pujar en un cotxe camuflat en presència de la premsa, em temia que allò fos l’inici d’una llarga detenció.

No va ser així.

No. A la caserna de la Guàrdia Civil de Girona hi vaig estar una hora i mitja. Em van fitxar, amb fotos des de diferents angles i empremtes dactilars. Un tinent d’informació que venia de Barcelona em va preguntar si volia declarar i en negar-m’hi em van deixar anar. Eren quarts de tres i vaig marxar a peu, només amb les claus de casa i el DNI. En arribar al Mercat del Lleó ja vaig veure que la notícia havia corregut. La gent es preocupava per mi, i no ho van deixar de fer. Em deien que havien vist la notícia de la detenció als mitjans i a les xarxes socials. A partir d’aquell moment em calia, literalment, recompondre la vida.

Ho has aconseguit?

Encara no. La pandèmia no ajuda i els temes funcionals se m’han complicat molt. Estem en l’era de la tecnologia, la necessitem per a quasi tot. Tenia penjada al núvol una novel·la pràcticament acabada i ara està segrestada, igual que la meva agenda telefònica. M’ho tornaran, sí, però ves a saber com i quan.

De què va la novel·la?

El títol provisional és La ciutat maragda i l’Ava Gardner n’és l’eix conductor. L’abril del 1950 va venir a Girona per rodar escenes de Pandora i l’holandès errant a la plaça de toros, on portava un vestit verd maragda que contrastava amb la grisor de la ciutat. El protagonista de la novel·la és un nen d’una família de perdedors de la guerra, i també hi surten Mario Cabré i Frank Sinatra, que he esbrinat que va passar per Girona.

Com ho has descobert?

Un col·lega va publicar al Facebook que el seu avi havia portat amb cotxe l’Ava Gardner. Resulta que l’avi encara és viu i vaig poder parlar-hi. Em va explicar que durant la mili feia de xofer del general Baturone, governador militar de Girona. Un dia va portar l’Ava i en Sinatra a una de les festes que Baturone organitzava per a l’alta societat a Sant Domènec, que competien amb les del Casino. I també va acompanyar Sinatra de compres per Girona. Anava amb ulleres de sol i barret, no el va reconèixer ningú.

Una història prometedora.

Espero recuperar-la aviat. Això del núvol segrestat és una putada. També hi tinc notes i pensaments. Sempre et penses que el núvol és el més segur, i mira!

La teva primera novel·la va ser Olor de violetes. ¿Amb quina olor en titularies una que s’inspirés en la teva detenció?

[Riu.] El meu avi, de les arengades en deia guàrdies civils. Podria ser Olor d’arengada. O un altre de més èpic: Olor de victòria. Quan se m’enduien amb cotxe va venir una càmera de l’ACN i se’m va acudir fer la V de victòria. Per més que ens vulguin reprimir, per al que volem ser no tenim més remei que creure en la victòria.

Quan hauràs de declarar?

El jutge encara no m’ha citat. Un cop hagi declarat ja veurem què decideix. No em preocupa tant el que s’han endut com el que puguin posar. Ja s’ha vist que en aquest país no hi ha garanties democràtiques. Hi ha gent a la presó i a l’exili per defensar un acte democràtic. Com a nació colonitzada, els independentistes estem exposats que la metròpoli faci el que vulgui amb nosaltres. Però no tenen res a fer. Persistirem fins a guanyar la llibertat. Segur.

stats