Jo és que m'estimo tant
Consumada la destrossa a Sa Riera de Begur, ja se’n prepara una altra a Platja d’Aro. La Generalitat i l’Ajuntament han aprovat duplicar el Club Nàutic i carregar-se l’última pineda que queda davant de mar. 339 habitatges i 272 amarradors més. A l’estiu ja es pot anar de Sant Feliu de Guíxols fins a Portbou a peu saltant de barca en barca. La Costa Brava ara mateix és una gran Marina d’Or, però mai n’hi ha prou.
“Catalunya ha estat, i és, un país on la preocupació pel medi ambient ha marcat bona part de l'actuació política. Un exemple clar és la creació l’any 1991 del departament de Medi Ambient amb l’objectiu extraordinàriament ambiciós d’adequar el país als estàndards ambientals exigibles en una societat [...]. 27 anys després de la posada en funcionament de les polítiques ambientals públiques regulades pel departament de Medi Ambient, es posa de manifest el bon camí que, en definitiva, ens ha de portar cap a l’objectiu últim: que les generacions presents i futures puguin gaudir de benestar i de qualitat de vida en un entorn sostenible, saludable i de qualitat”. Trec aquest bla-bla-bla repugnant del Document tècnic del projecte de candidatura dels Jocs Olímpics d'Hivern Barcelona Pirineus 2030, el primeríssim repte dels quals havia de ser, segons el document de la Generalitat, agafeu-vos, “abraçar l’objectiu de la Pau en el seu sentit més ampli i convertir els Jocs de 2030 en una finestra al món de 2050: això vol dir els primers Jocs Olímpics amb Zero Emissions i Zero Residus.” Aquí podria acabar l’article.
Fa uns mesos, queixant-me a un alcalde, em va dir: “Jo no puc fer-hi res, no puc arriscar-me, yo me quiero mucho". Literalment: yo me quiero mucho.
La irresponsabilitat s’expandeix en proporció a la derrota. La moral es desfà en mil terrossos. Els polítics representen els votants, de manera que les seves irresponsabilitats s’escampen com una taca d’oli pel país. S’embruten tots els àmbits. S’espatllen els motors, el virus afecta òrgans vitals i tot s’esterilitza. El botxí es fa passar per víctima, el deixeble avalua el mestre i el governant culpa el seu poble. S’inverteixen els valors i el burro puja a cavall de l’amo. Se’ls torna a votar. No hi ha manera de trencar el cercle viciós. Mana la mentida i la hipocresia s’expandeix convertida en moneda oficial.
Ja no penso que sigui només corrupció. Els culpables últims d’aquestes destrosses s’acaben creient realment que no hi tenen a veure. El sistema els tria irresponsables i inconscients. Acompanyen les salvatjades, les justifiquen i esperonen.
