MEDI AMBIENT

L’ocàs dels corallers a la Costa Brava

Les prohibicions els obliguen a plegar o a marxar a altres punts del Mediterrani

Era un dels oficis més lucratius i arriscats que es podien practicar a la Costa Brava, i també dels més romàntics, però en la seva versió legal té els dies comptats. Extreure corall vermell ( Corallium rubrum ) al litoral gironí estarà absolutament prohibit a partir del 10 d’abril. En aquesta data entrarà en vigor la veda de dos anys establerta pel govern espanyol en aigües exteriors sota la seva jurisdicció, que s’afegirà a la moratòria de deu anys fixada el 2017 pel departament d’Agricultura de la Generalitat per extreure corall en aigües interiors.

De fet, deixant de banda les accions dels pescadors furtius, ja fa més de dos anys que els corallers quasi no treballen al litoral gironí. “La concessió de llicències en aigües exteriors no ens solucionava res, perquè en aquest espai gairebé no hi ha corall. La zona corallera per excel·lència de Catalunya és el cap de Creus”, apunten fonts de l’Associació de Pescadors de Corall Vermell d’Espanya, molt crítiques amb l’ordre de la Generalitat que acorda la parada biològica fins al 31 de desembre del 2027.

Directriu europea

“Aquí els corallers s’han quedat sense feina i han d’anar a treballar a Itàlia, Croàcia, França i el Marroc”, apunta Guillem Bossacoma, advocat de l’associació. No és cap novetat, matisa: “Durant els mesos de veda, els corallers sempre han anat a aigües internacionals. La diferència és que ara no podran tornar”. La resolució del departament d’Agricultura de prohibir l’extracció, la tinença, el transport i la venda de corall vermell a Catalunya -a la pràctica a les aigües que s’estenen des del cap de Creus fins a Begur- es basa en la directriu 92/43/CEE, que exigeix als estats membres que adoptin mesures per garantir que l’explotació de l’espècie sigui compatible amb la seva conservació.

A més, un estudi elaborat per l’Institut de Ciències del Mar conclou que les poblacions de corall vermell de la Costa Brava no poden suportar la pressió de la pesca actual. Segons els investigadors, el 90% d’aquesta espècie està en un estat crític de conservació. Els corallers no hi estan d’acord. “El criteri de la Generalitat es basa en un estudi poc rigorós. Enlloc més s’ha prohibit pescar-ne, se’n podria regular l’extracció per adequar-se a les peticions d’Europa”, argumenten. Segons Bossacoma, el coral vermell “no és una espècie en perill d’extinció a nivell biològic. És veritat que creix lentament, però també es reprodueix molt ràpid”, destaca. Els corallers estan convençuts que la veda beneficia els furtius. “Abans tenien por que un professional els pogués veure, però ara campen a plaer”, lamenten. Al parer seu, les administracions implicades haurien d’impulsar un pla de gestió que reguli l’extracció però que permeti reprendre l’activitat pesquera.

Prohibició absoluta

Fa dos anys les entitats ecologistes i els municipis afectats es van mostrar molt crítics amb la decisió de l’Estat de no estendre a les aigües exteriors la prohibició d’extreure corall. Les queixes van fer que les dotze llicències atorgades es reduïssin primer a deu i després a cinc. El 27 de desembre passat els corallers que encara tenien llicència per treballar en aigües exteriors van rebre un correu electrònic en què el govern espanyol els comunicava l’ordre que estableix la veda biennal fins al 10 d’abril del 2022 i els donava un termini de quinze dies per fer-hi observacions o al·legacions. En aquesta ordre, la secretaria general de Pesca incideix en la necessitat de fer una avaluació científica de l’estat de les poblacions de corall vermell que en garanteixi una explotació sostenible a llarg termini.

Un dels corallers que encara té llicència per treballar fins al 9 d’abril a les aigües exteriors del litoral gironí és Joan Quintana, de Palafrugell. “Però ja fa molt que no m’hi dedico”, confessa. “Ni jo ni ningú, em sembla. Aquí ja quasi no hi ha corall, em fa l’efecte que aquest ofici està tocat de mort”, afegeix. Anys enrere Quintana anava sovint a Madrid per defensar els interessos dels corallers. Encara recorda “les èpoques en què en un dia guanyaves el que fent altres feines hauries guanyat en sis mesos”.

La situació actual és ben diferent. “Els preus han caigut a la meitat i el negoci no és gens rendible. Dos dels associats han hagut de vendre’s el vaixell i acomiadar el personal”, informa Guillem Bossacoma. Segons ell, la possible revifalla de la pesca del corall vermell “no la determinarà l’administració sinó l’economia. Quan torni a ser escàs s’hi tornarà a fer negoci”, pronostica.

“El corall triga molt a créixer [al voltant de 0,25 mil·límetres l’any de diàmetre i 1 mil·límetre l’any d’alçada], no sé quant durarà això de la veda”, diu Joan Pons, autor del llibre Memòries d’un bus coraller, editat recentment per l’Associació Gironina d’Amics de la Mar (AGAM). Segons ell, “el perill que desaparegui el corall no es pot atribuir només als furtius, però hi ajuden molt. No declaren res, ho destrossen tot i si és petit n’agafen igualment. Actuen ben bé com pirates”.

Als antípodes de Dalí

Als 84 anys, Pons conserva moltes anècdotes dels temps en què es començaven a utilitzar escafandres autònoms. A principis dels anys 60, per exemple, mentre es preparava una escórpora al caliu de la llar de la seva barraca a Portlligat, un personatge amb un bigoti llarg i prim que li pujava per cada costat del nas quasi fins als ulls va trucar a la porta per dir-li: “A mi no m’agraden els veïns, però vosaltres feu un treball sotanatural i a mi m’agraden les coses sobrenaturals. Per això estem als antípodes i per això mateix potser lliguem”. Era Salvador Dalí. D’entrada va semblar-li un llampat, però després va canviar de parer. “Era una persona normal i si feia coses rares era per màrqueting. Si venia gent de revistes importants, com ara Paris Match, em demanava que els deixés mostres de corall per fer-se fotografies”, recorda Pons, que vestit de bus va arribar a amanyagar meros i morenes, i un vegada va acorralar una serp marina a l’illa de Portaló de Cadaqués.

Un ofici arriscat

“En aquella època els equipaments eren precaris i els d’importació molt cars. Hi havia una única cambra hiperbàrica a tot Catalunya i no sempre estava operativa. Els equips de respiració autònoms eren més senzills i insegurs que els actuals i els corallers assumien un risc elevat”, comenta Joaquim Serra Bech, president de l’AGAM. En pot donar fe Joan Pons, que va amb cadira de rodes des dels 30 anys a causa d’un accident al mar.

El 23 de setembre del 1965, mentre estava capbussat a llevant de l’illa Massa d’Or, també coneguda com a Sa Rata, al terme municipal de Cadaqués, el globus de plàstic que feien servir per pujar a la superfície va bolcar. “A l’omplir-se d’aigua, es va anul·lar com a eina de flotació i es va convertir en un llast que va enfonsar-me fins a baix”, explica l’antic coraller, que va acabar patint una embòlia per nitrogen. “No m’he pogut tornar a submergir mai més a les profunditats, però m’han quedat una recança i enyorament molt importants”, explica.

El + vist

El + comentat