Ponç Feliu: “Com a ecologista, tant em preocupa que es perdi una espècie com que es perdi un mot”

El biòleg i ambientòleg Ponç Feliu (Girona, 1975) uneix a Plomes i pedals (Curbet Edicions) les passions pels ocells i la bicicleta. El 2013 va recórrer Catalunya en bicicleta mirant de veure el màxim nombre d’aus, cosa que es coneix com a green birding. El balanç d’aquell repte són 10.004 quilòmetres a força de pedals i 304 ocells. Un professor erudit de l’Escola Eiximenis, Antoni Domènech, el va “contaminar amb l’agradable virus de la natura”. I, a través de la natura, Feliu s’ha convertit en un apassionat defensor del patrimoni, la cultura i la llengua catalanes.

Què tenen els ocells que no tinguin altres animals?

T’obren les portes al món de la natura, són el principal esquer: agradables, vistosos, són arreu i en un nombre ni massa gran ni massa petit.

¿La bicicleta i els ocells són una combinació perfecta?

Fins als 30 anys vaig jugar a futbol, on vaig arribar fins a Tercera Divisió. En deixar-ho em vaig aficionar a la bicicleta, que em va permetre barrejar-ho amb els ocells, que ja eren la meva passió des de feia molts anys.

¿Es poden veure moltes espècies d’ocells a Catalunya?

En un any normal es veuen entre 330 i 340 espècies. Hi ha competicions per veure’n la màxima quantitat en un any en un territori concret. A Catalunya ho ha provat molta gent. El rècord actual, en cotxe, són 322 espècies en un any. També s’ha començat a practicar a tot el món, i la xifra deu rondar entre les 4.000 o 5.000 espècies vistes en un any.

Com t’ho vas poder fer per dedicar gairebé tot l’any 2013 a veure ocells?

Al Consorci del Ter, on treballo de gerent, vam tenir una reducció dràstica de feina a causa de la crisi i vaig tenir una dedicació inferior. Com que feia el seguiment dels ocells del cap de Creus i els Aiguamolls, hi anava sempre en bicicleta. La norma del green birding és que no podia agafar cap vehicle motoritzat. Vaig fer exactament 10.004 quilòmetres en bicicleta o caminant.

La competitivitat d’aquests concursos no lliga gaire amb l’esperit contemplatiu dels amants de la natura.

Exacte. Però vull deixar molt clar que és un al·licient per sortir al camp, un divertiment, una competició molt amistosa. Hi ha fair play. No pots demostrar que has vist els ocells que dius.

Què és fer un bimbo?

Veure una espècie d’ocell que no havies vist mai abans. En Jordi Sargatal i en Martí Boada, grans naturalistes catalans, als anys 70 van anar a un congrés europeu i llavors hi havia una col·lecció de cromos d’ocells de la casa Bimbo. Deien que tenien un ocell nou de la col·lecció Bimbo i d’aquí es va passar a “fer un bimbo ”. La gràcia és que la paraula ha fet fortuna i a l’Estat gairebé tothom la coneix, i et trobes gent a l’estranger que també coneix el mot.

Al llibre dius que ser el catorzè a la llista del PSC a les eleccions de Girona de l’any 1999, i que sortís exactament aquest nombre de regidors, és un senyal que ets una persona afortunada.

Jo m’hi considero. I crec que la majoria de gent del nostre entorn també ho és. Als grups d’amics de WhatsApp, de tant en tant, i sense que hagi passat res, els dic: “Recordeu que sou afortunats. Tenim salut, vivim en un país extraordinari, en pau, en general tenim la sort de tenir feina”. Viure aquí en aquest moment és una immensa sort.

Política i natura són un bon tàndem?

Complicat, tot i que cada vegada hi ha més sensibilitat, tant a la dreta com a l’esquerra. L’ecologisme es va fent lloc als programes electorals, si bé als Estats Units sembla que triomfen els negacionistes de l’evolució i del canvi climàtic. Em sento satisfet d’haver ajudat a portar la natura a una ciutat on es valorava més el patrimoni monumental que el natural, que també és impressionant.

Té ganes de tornar a la política?

Al revés de molta gent, vaig començar molt jove, als 23 anys. Jo crec que a la vida, al contrari del que diu la dita, hi ha més llonganisses que dies, i has de triar. Potser tornaré quan em jubili.

Al llibre és molt crític amb el PSC.

Molta gent ha abandonat el partit amb tristor. Al llibre, sintèticament, dic que s’ha convertit en un mer apèndix territorial del PSOE sense projecte propi.

Vostè és el besnet de l’avi Siset de la cançó L’estaca, de Lluís Llach. Això marca?

M’agrada molt. Per mi en Llach és un referent de sensibilitat al territori. A l’avi Siset el porto a dins, amb les seves fermes conviccions catalanistes. Marca la meva història personal.

¿És partidari de prohibir els cotxes dièsel antics a les ciutats?

Sí. Cal anar aplicant polítiques per reduir els cotxes. El que no entenc és per què no va tothom en bicicleta o a peu. És sa, és ràpid, és gratuït, el clima acompanya. Al nord d’Europa, amb clima molt fred, van a tot arreu en bicicleta.

Prohibiria la caça?

Només la mantindria per a espècies com el senglar, que no tenen depredadors. Quan hi hagi llops ja en parlarem. Em sembla un problema de maduresa de la societat que es cacin espècies en regressió com tórtores o guatlles.

¿Els ocells i la bicicleta l’han portat a altres passions?

A la passió pel territori. Hem deixat de conèixer el nom dels pics, les carenes, els pobles. En bicicleta es coneix el territori. Els GPS i les noves tecnologies han fet molt de mal. La gent queda per dinar, s’envien la ubicació i de vegades no tenen ni idea d’on han estat. Perdem la identitat i la cultura. Cada cop som menys els que ens esforcem per llegir i parlar amb propietat. Perdem paraules, l’estructura gramatical, els pronoms, els verbs. Com a ecologista, tant em preocupa si es perd una espècie com si es perd un mot.