Seixanta anys del conflicte obrer d'Els Químics a Girona

GironaEl 2022 s’escau el seixantè aniversari d’un esdeveniment destacat en història de la Girona obrera: la repressió d’un grup de treballadors de la indústria que produïa àcid tartàric a la perifèria de Girona i que van protagonitzar el conflicte laboral més important d’ençà de la Guerra Civil, quan el dret a la vaga no era reconegut per la dictadura franquista. Per recordar l’aniversari, justament, un grup de persones interessades en els moviments populars pretén rememorar aquell episodi de lluita social i reivindicar el nom dels protagonistes amb un seguit d’actes. 

Industrias Químicas y Tartáricas SA, o simplement Els Químics, va ser una empresa fundada el 1918 per Josep Ensesa Pujadas (1865-1940) i continuada pel seu fill, Josep Ensesa Gubert (1892-1981), i el net, Josep Ensesa Monsalvatge (1917-2003). Destacava a Palau-sacosta per l’alta xemeneia, de planta circular, que encara podem contemplar a hores d’ara, salvada com a patrimoni industrial. Els Ensesa, propietaris de terrenys i immobles en diversos municipis, van participar en altres activitats comercials, turístiques i industrials, i van promoure la famosa urbanització d’estiueig a S’Agaró.

La fàbrica de Palau-sacosta va esdevenir capdavantera estatal i mundial en la producció i exportació internacional d’àcid tartàric, obtingut a partir de les mares del vi, tartrans bruts i tartrans de calç. També va ser autoritzada, el 1941, a fabricar carbonat i sulfat de sosa i decolorant actiu. Va donar feina, segons les èpoques, a una plantilla d’entre 200 i 300 operaris, majoritàriament catalans, i va treballar els dies de festa amb permís del bisbat.

Treballar els festius

El desacord entre els obrers i la direcció de l’empresa sobre el treball dels diumenges i festius, així com la demanda d’augment del salari, va començar el 1958 i es va repetir en els anys successius. La pèrdua de poder adquisitiu dels últims anys empenyia l’obrer a les reivindicacions. Durant el 1961 ja es van registrar uns dies de vaga. Segons un informe del Govern Civil, els obrers eren animats per membres de l’HOAC, la Germandat Obrera d’Acció Catòlica, i assessorats pel rector del Seminari Conciliar, el doctor Damià Estela. Però va ser l’any 1962 quan la desatenció reiterada va conduir a una protesta continuada en forma de treball a ritme lent i disminució de la producció. Aquest comportament va començar el 12 de febrer i va resultar molt notori a partir del 12 d’abril.

Rafel Pujol, fill d’un dels treballadors, ho explica així: “La causa del descontentament era el sou baixíssim. Van fer l’acció després d’haver acudit a l’organització sindical i no obtenir resposta. Els enllaços sindicals van estripar les credencials davant les autoritats i els hi van tirar els trossos damunt la taula”.

La Guàrdia Civil intervé

Com a resposta a l’estratègia obrera, el 17 d’abril del 1962 l’empresa va acomiadar setze treballadors: Dídac Planas Ribot, Josep Oliver Turón, Albert Crous Font, Joaquim Brugués Orts, Pedro Montalbán Hernández, Antonio Alonso Ortega, Manuel Romero Romero, Enric Codina Pujol, Valentín Romero Cano, Joan Farrés Verdaguer, Josep Roura Carreras, Joan Peradalta Pinsach, Josep Llinàs Carreras, Lluís Salvans Vilar, Ferran Gotarda Artimà i Joan Bach Vila. L’enrenou va ser important i va caldre que la Guàrdia Civil s’hi presentés per posar ordre i desallotjar el local on s’havia aplegat el personal disconforme. Al final, el patró va condonar la sanció a trenta-cinc obrers que també havien abandonat la feina en solidaritat amb els despatxats, però els va advertir que seguirien el mateix camí si es repetien els incidents. La normalitat no es va aconseguir fins a l’endemà. El testimoni anterior continua: “El meu pare no va anar al carrer perquè estava a les portes de la jubilació, però uns guàrdies civils de paisà van entrar a casa per interrogar la meva mare i alarmar-la”.

El mateix dia 17 el delegat de Treball va considerar que la mesura acordada pel patró era correcta per al restabliment de la disciplina, i va ratificar el dictamen el 4 de maig. Presentada pels acomiadats la demanda de nul·litat davant de la Magistratura de Treball, l’organisme provincial, el 21 de maig, va declarar-se incompetent per resoldre el conflicte. Va caldre dur el cas al Tribunal Central de Treball, que el 15 de desembre del mateix any 1962, sota la presidència del magistrat Gonzalo Queipo de Llano, un nom ben sonor de la dictadura franquista, va desestimar el recurs de súplica interposat per cinc dels afectats.

Solidaritat de companys i capellans

L’expulsió dels setze operaris va generar un moviment de solidaritat dins i fora de l’empresa, traduït en la recollida de diners. L’HOAC i capellans propers s’hi van prestar a col·laborar. Els obrers de la fàbrica, per la seva banda, van aportar quantitats que oscil·laven entre 5 i 50 pessetes, i van fer ús d’un fons previ de resistència, aplegat per als casos de malaltia, compra de medicaments, casaments, etc. La policia va seguir de prop l’acció humanitària i va informar el governador que la col·lecta oferia a cada acomiadat la quantitat de 300 pessetes o poc més. Cal tenir en compte que, quan treballaven, l’empresa els retribuïa amb quantitats setmanals que, segons les categories i l’antiguitat, anaven de les 284 a les 480 pessetes.

El conflicte d'Els Químics a Girona va coincidir amb altres jornades de lluita obrera a l’estat espanyol, registrades durant els mesos d’abril i maig del 1962. Les vagues de la mineria asturiana i de la siderúrgia al País Basc van assolir un ressò extraordinari. El moviment reivindicatiu també es va estendre a Catalunya. La dictadura hi va replicar amb la declaració de l’estat d’excepció.