06/07/2022

Selfie

2 min

Estic a punt, com cada dimecres al matí, d’enviar aquesta columna a la Marta Costa-Pau, que al seu torn la farà arribar a l’ARA, on un corrector lingüístic hi donarà un cop d’ull i després la penjaran a la pàgina web. Demà dijous, la columna sortirà impresa al diari en paper.

Aquestes dues formes de publicació em fan pensar en l’espai de frontera que escric, i que s’allarga en els anys, entre internet i el quiosc, entre el digital i l’analògic. És curiós escriure amb un peu a cada costat. D'una banda, el text se’n va a la web efímera, dispersa i oberta als comentaris dels lectors. De l’altra, s’asseca, moll de tinta, cap a una lectura més quieta, específica i reposada, més al defora del corrent del temps, per poc que sigui.

Al món digital, l’exclusió de la lentitud impedeix reflexionar. No pots pensar gaire què dius perquè el tema mateix de seguida caduca. A canvi, després pots canviar d’opinió com si res. La mentida se substitueix pel desordre, que ja no sembla tan greu. Les promeses polítiques, per exemple, deixen de ser paper mullat i es dilueixen com una gota de pipí en l’oceà digital: els vídeos, les gravacions i la documentació ja no tenen transcendència. La veritat digital és un flux constant, proteica, apressada i canviant. És indefensió, sense responsabilitats no hi ha garanties. Per a l’escriptura és un contrasentit, i per al mateix pensament, perquè encara que sigui per constatar que “tot flueix”, el cap necessita apuntar-ho, necessita el camió de la paraula que ho recull i ho transporta en el temps. Què passa, però, si la cisterna del camió està foradada, com una xarxa que volgués endur-se’n l’aigua?

Envio l’article i me’n vaig a banyar en una cala. Només trobo gent fent-s’hi selfies. La majoria ni tasten l’aigua. Per què? S’acosten a mar, estiren el braç amb el mòbil, es fan la foto i se’n van. El món que hi ha a l’altre costat de la pantalla té més força que el d’aquest costat: com per una porta, fan passar la realitat infinita al món digital, inofensiu i feliç, que passa volant i sense conseqüències.

Fa un mes, en aquesta mateixa cala, fent-se una selfie, un home va caure pel penya-segat i es va matar. Em pregunto com devia viure la mort, entre el moment que s’estava veient a si mateix ja a dintre la pantalla, satisfet i somrient d’haver-hi arribat, amb l’abisme al darrere, i el moment que va adonar-se que la realitat analògica estava a punt d’acabar amb ell i que només quedaria la realitat digital, preservada del món però sense cap interès per a ningú, segur que avui mateix ja esborrada o perduda.