Reneix la sinagoga del Call, entre la religió i la cultura

GironaA la plaça del Vi de Girona cridava l'atenció, fa tot just una setmana, un canelobre gegant de nou braços sobre un escenari on diversos músics interpretaven cançons amb reminiscències solemnes. Entre el públic, a més de curiosos, s’hi podien veure quipàs de tots colors (el casquet ritual típic que recorda als jueus que Déu està per sobre seu). Assistien a la celebració de la Hanukkà, la Festa de les Llums, que aquest 2021 ha tingut lloc entre el 28 de novembre i el 6 de desembre. Entre les autoritats que encenien el canelobre hi havia el rabí de Barcelona, Daniel Askenazi, i part de la junta directiva de la comunitat jueva de Girona i la Costa Brava. En l'última dècada, la comunitat ha reobert i ha fet créixer una sinagoga al mateix call gironí, després que un decret reial els expulsés dels carrers de la ciutat –i d’arreu d’Espanya– fa més de 500 anys, per ordre dels Reis Catòlics.

Sense referents, tot i el famós call

Ara són prop de cent persones de diverses nacionalitats, però el camí per reunir-los ha sigut complicat, perquè eren invisibles als ulls dels altres. Mònica Heiblum, xilena de naixement, és una de les membres més veteranes de la comunitat. Va arribar fa més de 30 anys a Girona, un lloc que li encanta perquè “és la més europea de totes les ciutats, on pots fer el que vulguis sense que ningú et digui res”. Però només trobava a faltar una cosa: “Durant molts anys creia que era l'única jueva de Girona. Aquí, de jueu, només hi havia el museu. Era sorprenent, perquè arreu on anava sempre hi havia una comunitat”. La Mili Roffé, argentina, també tenia la mateixa sensació: “Vam arribar a Catalunya per motius laborals i Girona és una ciutat ideal per viure en família. Però jo estava lluny de la meva gent i de la meva tradició. És difícil ser jueu aquí”. Cap de les dues són religioses. “No hi havia cap botiga amb menjar caixer” –diu la Mili sobre els aliments que han de consumir els qui segueixen els ritus– “i en festes importants, si volia alguns ingredients, havia de desplaçar-me a França o a Barcelona o bé trobar-los en botigues de menjar àrab, similar a la cuina sefardita”. Per a la Leah Stoch, “els jueus que arriben a Girona saben que no seguiran una vida jueva comunitària”. Ella va sentir una connexió amb la ciutat des del primer moment i fa nou anys que s’hi va traslladar a viure. Però, com a altres jueus, se li fa estrany no seguir les tradicions pròpies en comunitat, com el Péssah (la Pasqua jueva), el Roix-ha-Xanà (el Cap d'Any del calendari hebreu) o el Iom Kippur (el penediment i l’expiació dels actes dolents).

El perill de mostrar-se jueu

El Massimo Bonmassari, italià de 36 anys i resident a Girona des d'en fa cinc –després de fer un màster en turisme a la UdG–, venia de la zona ultraortodoxa de Londres: “Tenia necessitat de fer vida comunitària, però no trobava res, fins al dia que vaig veure passar un rabí per la finestra del restaurant on treballava”, diu. Aquest va ser el primer contacte jueu que va trobar a la ciutat. Es tractava del rabí Abraham Rosenberg, que va arribar-hi procedent de Jabad, una entitat ortodoxa amb seu a Barcelona. Mònica Heiblum admet que “fins a l'arribada del rabí només coneixia quatre o cinc famílies jueves d’aquí que anàvem a fer celebracions a la capital catalana”. Amb l’ajuda de Rosenberg es va tornar a obrir la sinagoga de Girona. “Per a nosaltres és important”, creu la Mili Roffé. “Vulguis o no, la sinagoga ha ajuntat moltes famílies, com una forma d’agrupar-nos en un lloc”. Per a la Leah, “la sinagoga és com un centre cívic, que va molt més enllà de les celebracions litúrgiques. S’hi poden fer tallers i classes. És un espai de reunió”. El Massimo va més enllà: “Aquí puc ser jo mateix, encara que no coincideixi ideològicament amb la resta de la comunitat. Em puc posar la quipà i no sentir-me observat. Encara hi ha un component de perillositat a l'hora de mostrar-se com a jueu”. Tots creuen que l’antisemitisme encara existeix, convertit ara en antisionisme. “Puc estar en contra la política d’Israel, però a mi ja em posen en un bàndol”, diu la Mònica. I la Leah segueix: “Per culpa dels conflictes a Gaza, m’he trobat protestes amb gent cridant per la mort de jueus aquí al costat, al mateix call de Girona; manifestacions que comptaven amb el suport d’un partit polític destacat a la ciutat”.

Més o menys religió

Abans de l’esclat del coronavirus, el rabí Abraham Rosenberg va marxar a Israel i va deixar la comunitat sense un mestre de la llei jueva. Per aquest motiu, la comunitat es troba en procés de reconstrucció: “De moment, hem fet un cens per saber quants som a la demarcació”, diu la Leah. “Necessitem treballar en el vessant cultural de la comunitat”, afegeix. Però admet que la seva opinió no és compartida per tothom. “Hi ha una dita que assegura que amb dos jueus tens tres opinions…”, afirma tot rient. “El debat està molt arrelat a la nostra cultura”. El Massimo afegeix que discuteixen força. Per a la Mònica, “cada un vol tenir el seu propi rabí i la seva manera de veure el món”, però tenint en compte que hi ha molta gent que no segueix la religió a Girona, “podríem mirar de ser més oberts i prou”. Afegeix que no li importa que la sinagoga “tingui una tendència més religiosa, sempre que es mantingui oberta a la gent”, malgrat que ella pugui sentir-s’hi incòmoda. La Mili segueix aquest raonament: “Amb la religió espantes altra gent que podria acostar-se a la comunitat. Tot i que era ortodox, l’antic rabí ens havia reunit perquè era obert a la realitat que tenim aquí, amb voluntat de treballar l’aspecte social i cultural de la tradició jueva”. En canvi, per al Massimo “no hi ha quòrum a l’hora de fer les pregàries i per això la comunitat no és forta”. Ell era religiós cada dia de l’any, i malgrat que hagi reduït la seva devoció des que viu a Girona, creu que aquesta línia podria acostar noves persones a la sinagoga: “M’agradaria que fos una comunitat més religiosa, per trobar el punt de desconnexió amb el món, i tenir possibilitats de connectar amb nous joves, perquè el salt generacional que hi ha amb els altres membres és gran”.

Beneficència, cuina i formació

L’envelliment de la comunitat també és un dels aspectes a debatre. “Si no tenim activitats, la gent no ve, i si no ve, no hi poden haver activitats”, afirma la Leah, que creu que els falta tenir una connexió més forta entre ells. “Hem d’estudiar com tenir diverses línies de treball per poder satisfer les diferents visions que tenim dins de la comunitat. Hem de tenir cura de la gent gran, fer beneficència, mostrar la nostra cuina i fer classes als més joves. Ens hem de cuidar a nosaltres mateixos, perquè això forma part de la nostra tradició”, diu. I, més enllà de les activitats, també volen ser més interactius amb la resta de la societat. Per al Massimo, desconcerta que la societat tracti el judaisme com alguna cosa del passat: “Hi ha un museu dedicat a la història jueva de Girona, però no als jueus d'avui, i nosaltres seguim aquí sense renunciar a les nostres arrels”.