Tota la terra en sofreix
Poc abans de l’1-O, vaig apuntar en aquesta columna que la llibertat d’expressió era l’únic sentit d’un diari. Podia semblar que exagerava, però, des del meu punt de vista, sense llibertat no hi ha expressió possible, com no hi ha llibertat possible si no es pot expressar. Per això la democràcia s’apuntala en la llibertat d’expressió i per això hi ha gent empresonada i a l’exili per cantar o per deixar votar, que en el fons són la mateixa cosa.
Qualsevol forma d’expressió és una forma de llibertat. Cada vegada que obrim la boca o teclegem expandim la llibertat. La llibertat és un animal viu, s’ha d’alimentar i no en té mai prou. D’ella en surten i cap a ella van les obres de cultura, i les millors venen sempre dels països i les persones més lliures. Hi ha tantes circumstàncies com vulgueu i un artista o un polític de vegades pot continuar creant encara que el tanquin o l’exiliïn, però l’origen de la seva obra ve de la llibertat. Si vols afeblir o aniquilar una cultura, restringeix-la i coacciona-la. Si la vols expandir, fes-la portaveu de llibertats.
Quan s’oprimeix l’expressió, com que el pensament no s’esborra tan fàcilment de dintre el cap –al contrari, que el pensament es revenja i es torna tossut–, surt la hipocresia. La hipocresia provoca un gran malestar en l’opressor i l’oprimit, una vergonya íntima que fa saltar espurnes agres i violentes. Llavors les mentides creixen com bolets, es multipliquen els silencis i les pors, i es va directament cap a la incomunicació i la paranoia, tan pròpia dels moments bruts, enverinats i foscos. La paranoia porta a la sobreactuació. S’escampa un guirigall d’insults i crits, el raonament es fa impossible i acaba guanyant el més fort físicament.
Un cop la coacció s’ha disparat, ja només queda triar entre solucions menys dolentes. Si abandones el lloc, l’ocuparà algú més obedient. Si no l’abandones, per més que et vigilis mai sabràs si parles del tot lliurement, ni si legitimes, encara que hi vagis a la contra. El mal ja està fet. L’expressió ha tirat enrere i el cinisme i la burocràcia, que són el mateix, han tirat endavant.
És un moment reiterat de la història dels catalans, com ho és de tantes altres cultures reprimides. L’any 1940, Carles Riba va escriure des de l’exili que la llibertat, “si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.” Em pregunto al final per què s’escriu i es llegeix si no per un delit de llibertat, de responsabilitat universal, com diu Riba, o sigui, per humanisme.
