LLENGUA
Comarques Gironines 31/05/2018

Una vacuna contra la infecció De barbarismes i tecnicismes

El doctor Antoni Beltran recupera mots genuïns del llenguatge de la salut que s’estan perdent

M. Costa-pau / G. Bagué
4 min
01. Antoni Beltran és metge a Sant Feliu de Guíxols des de fa 30 anys.  02. El forjador artesà Sergi Cadenas. 03. La pela del suro té un llenguatge propi.

GironaEl doctor Antoni Beltran (Matadepera, 1955) va començar a adonar-se que els pacients que passaven per la seva consulta de Sant Feliu de Guíxols, on exerceix de metge d’atenció primària des de fa 30 anys, cada vegada utilitzaven expressions menys genuïnes, en benefici de tecnicismes o castellanismes. Poca gent parlava d’estrebades i carns esqueixades, sinó que ho feien de tirons i desgarros. De la mateixa manera, gairebé ningú li deia que tenia un ull de vellut, una nafra o una calipàndria. Va començar a recuperar expressions del llenguatge popular de la salut al Butlletí del Col·legi de Metges de Girona i durant un temps es va dedicar a explicar tot aquest vocabulari perdut en conferències a l’Espai del Metge i la Salut Rural de Sant Feliu de Guíxols, alertant que no es podia deixar perdre aquest ric patrimoni lingüístic. La gent que anava a les seves conferències participava activament en la seva recerca i contribuïen a augmentar el seu ric inventari de mots en perill. Tothom l’animava també a recollir-les en un llibre que, finalment, ha vist la llum amb el títol d’Ensenya’m la llengua (Editorial Gregal).

Contra els tecnicismes

“A diferència d’altres llibres que recullen vocabulari antic fossilitzat (com ara d’estris de pagès ja desapareguts), en aquest hi ha mots d’ús habitual i ben vigent, tot i que malauradament els hem anat substituint per castellanismes i tecnicismes”, explica Beltran.

“A la gent els sembla que vesteix més parlar d’ herpes labial que de pansa, sembla que fa més fi”, afegeix. El recull d’aquest metge de primària està compost per “paraules que només diu la gent molt gran, que han estudiat poc i en castellà, i paradoxalment no les usen o les desconeixen els nens i els joves que han estat escolaritzats en català”. Beltran explica el cas d’una adolescent a la qual li va preguntar si havia tingut en algun moment coragre i va respondre: “Escolti’m, que jo no em drogo!” L’objectiu és fer conèixer aquests mots: “Penso que estaria bé que aquest llibre arribés a les escoles perquè es treballés i els nens no les perdessin”. L’autor explica que un dels motius pels quals s’han perdut és perquè els nets ja no viuen en companyia dels avis, però adverteix: “De cap manera vull donar la culpa al sistema educatiu, però no deixa de sorprendre’m que hi hagi joves que vinguin a dir-me «M’ha sortit un sarpullit a la pell», «Sento pitidos a les orelles» o «Tinc retortijons a la panxa»”.

Com ‘bústia’, ‘vorera’ o ‘segell’

“No es tracta d’imposar un català vulgar o pagerol sinó de tenir la delicadesa i la voluntat de no desterrar formes absolutament genuïnes que formen part del nucli i del nervi de la nostra llengua”, sosté Beltran. Aquest metge està convençut que, “de la mateixa manera que s’han recuperat paraules com bústia, vorera o segell, hauríem de ser capaços també de recuperar paraules com tropell, rogall o coragre ”. L’ús d’aquests mots tindria també una funció terapèutica: “Els metges tenim el deure d’alleugerir el malalt i no espantar-lo amb paraules massa tècniques. Utilitzant aquest llenguatge més planer, afavorim la relació amb el pacient i l’ajudem a entendre què li passa i que se senti més consolat”.

Llengua de pagès

Hi ha molts àmbits professionals on desapareixen les paraules més adequades i genuïnes. Les feines del camp o de bosc, que estan en retrocés, propicien que el seu ric vocabulari sigui cada cop més una relíquia a preservar. En aquests sectors hi ha un ric catàleg a preservar. Només cal parlar amb un vell pagès de l’Empordà per sentir verbs gens habituals a la ciutat: fúgere (fúger, fugir), estrompassar (saltar pel damunt), mandrinar (els canons d’una escopeta), escagar-se (perdre’s una font), descaliuar (teure el caliu), llaussar (una eina), estornicar (esternudar), ajustir (aplegar jaç), agotnar-se, acotnar-se (agotzonar-se, ajupir-se), tempirar (ploure de manera beneficiosa). També s’han perdut les antigues unitats de mesura. Per a peix: terça (400 g). Per a carn: lliura (400 g), mitja lliura (200 g), una carnissera (lliura carnissera, tres lliures, 1.200 g), una grossa (dotze dotzenes d’ous), carga (tres quintars), sarrió, quarteres i quartans.

Quan desapareix el mot i l’ofici

Sergi Cadenas, de Ferros d’Art Cadenas, a Girona, explica que en el seu cas no són només les paraules les que desapareixen, sinó la mateixa professió de forjador, en benefici dels processos més industrials. És un dels pocs forjadors artesanals de les comarques gironines i està acostumat a treballar amb el mall i l’enclusa, paraules essencials de l’ofici però que avui molta gent ja no coneix. Cita altres mots com bigòrnia (enclusa allargada), tornagauxes (element per doblegar el ferro) o processos com el de trempar el ferro (donar-li rigidesa amb aigua), pavonar-lo (tenyir-lo de fosc amb oli brut) o reblar ( remachar ).

Cadenas explica que és normal que la gent del carrer no conegui tots aquests noms abocats a la desaparició, però reconeix també que es troba amb molts barbarismes que són usats de manera molt generalitzada, com per exemple el tope de la porta en lloc de topall.

stats