“ELS VANITOSOS DE LA CORT mai haurien dubtat (...) Veien la supèrbia com una cosa perfectament natural, ja que tot el que posseïen provenia d’herències, no ho havien guanyat amb el seu propi esforç”.
Aquests dies no em trec del cap aquestes frases d’una novel·la sueca. Em fan pensar fins a quin punt el poder i la vanitat són les dues cares d’una mateixa moneda, tal com la vanitat és l’altra cara de la hipocresia -conscient o no-, i fins a quin punt la hipocresia no és, mai millor dit, l’altra cara de la pròpia condició humana.
Un matí de fa uns vint anys, Joan Barril va entrevistar-me al programa que feia a COM Ràdio. Barril era un periodista reputat i famós, representava l’esquerra bonhomiosa i em va rebre amb una copa de xampany. Va grinyolar-me que un socialista presumís d’estar bevent xampany a primera hora del matí.
Vint anys més tard, aquell hedonisme s’ha anat omplint d’ombres. Barril era inseparable de Joan Ollé, ara acusat d’abusar de les alumnes, segons el patró de Plácido Domingo o del rei emèrit. Les campechanerías de faldilles -que tenen molt a veure amb la supèrbia- finalment han pres uns tons sinistres. Estic segur que aquests dies hi ha molts homes amb presència pública que estan espantats. El món del teatre i la representació és l’espai privilegiat de la màscara, i la mateixa lluita per la llibertat d’expressió té a veure amb el control d’aquesta màscara.
Quan els temps es tornen durs sovint es descobreix que la bonhomia era una forma més de suficiència i vanitat. La bonhomia de veritat és delicada i difícil. Quan el poder ha d’arribar fins al cos, empresonant, buidant ulls o tocant el cul de les noies, s’acaba la pretesa bonhomia.
La vanitat s’hauria de veure també des d’un punt de vista social, perquè no va de persones sinó de països i de continents sencers. Les barques llisquen soles, l’alè del poder infla el velam; per pudent que sigui l’alè, poden evitar-lo, les veles? En una o altra mesura, segur que sí. Però la vanitat es correspon amb el moment, a cada època té la seva forma i la seva intensitat, i justament perquè és temporal, la vanitat és perillosa. Només els joves poden denunciar-la. Aquesta setmana, mentre es celebrava amb complaença els quaranta anys d’un cop d’estat, els joves alumnes de l’Institut del Teatre denunciaven amb una pintada a la paret de l’edifici que “Tot està podrit”. Igual que sabem com acaben les nostres vides, també sabem que la xerrameca i la hipocresia arriba un moment que s’enfonsen, i que tard o d’hora això arriba.
