Visió occidental
Fa una setmana, vaig enviar un e-mail a una noia ucraïnesa que fa dos anys que no veig. Li desitjava molta sort, a ella i als seus familiars i amics, i li deia que estàvem amb ells. I no n’he rebut resposta.
Tota idealització de la humanitat se’n va pel desguàs de la guerra; d’ençà de la invasió d’Ucraïna tota alegria sembla frívola. Escriure un article ple d’obvietats ara és frívol, però no escriure’l també, i potser més. Que hi hagi hagut sempre guerres, quina excusa, quin consol, representa? Soldats joves morts i nens carbonitzats. La guerra és la pitjor calamitat, perquè té uns responsables. Demostra que la vida humana no és el bé suprem i que els nostres interessos materials estan per sobre de la vida dels altres. Que som animals territorials i que mana el poder físic. Els polítics fan com els carnissers, que, en nom nostre, no es poden mirar la feina amb massa escrúpols morals. Entrar en guerra és posar els peus a la irracionalitat –una guerra racional, amb la victòria assegurada, ja no es jugaria–. Per això no és estrany que ens despertem de matinada amb malsons.
Posats en territori irracional, té sentit la por atòmica i del final de la nostra espècie. L’home sempre ha patit que la ciència no el superés. Sembla contradictori, però el fatalisme i la irracionalitat sempre van junts. Aquest nihilisme ens desbarata en funció de la nostra feblesa. Patint per si mateix, Occident s’ha posat com un sol home de la banda ucraïnesa. Estem fins i tot acollint refugiats! En aquest racó de món, els catalans seguim la guerra com sempre fem, patint per nosaltres mateixos. De nou les esperances tenen por d’equivocar-se.
En la boira de la guerra, apareix el perill d’acabar lluitant cadascú per si mateix i atenent només confiances fortes; vull dir tornar a la família i a emmurallar el poble. L’aïllament, la incomunicació i la pèrdua d’humanitat van escalant posicions. Cadascú s’agafa amb les ungles al seu món tossut perquè té por de morir per una idea equivocada. Ja fa temps que entreveiem aquest territori, llunyà ara mateix, com llunyà ho era per als ucraïnesos no fa tant, ja que tampoc pots viure gaire temps amb la mort al costat i, de fet, si puc escriure aquest article és perquè tinc un peu o un peu i mig, o un peu i tres quarts, o gairebé tots dos peus, fora de la guerra, o no en podria parlar, com no es pot parlar de la mort sent un cadàver.
La meva dona és professora d’institut i em parla amb tristesa d’alumnes ucraïnesos enfonsats, adolescents amb el cap amagat entre els braços a sobre la taula mentre els altres fan classe.
