Primera víctima política europea de la rebel·lió

Corresponsal a parísEn un discurs televisat, el president francès, Nicolas Sarkozy, feia referència als canvis convulsos al món àrab i subratllava la necessitat de preparar els francesos per "afrontar els esdeveniments a venir". I afegia: "Les circumstàncies ho requereixen". Així, el naufragi de la ministra d'Exteriors, Michèle Alliot-Marie -acusada de tràfic d'influències amb Tunísia-, quedava maquillat per les noves "necessitats històriques". El mateix discurs va servir a Sarkozy per trobar un nou argument a favor del canvi de govern i tranquil·litzar la dreta: s'acosta una nova onada migratòria i caldrà un bon equip per gestionar-la.

Així, el nou equip de govern d'un primer ministre Fillon pràcticament invisible, queda reformat per segona vegada en quatre mesos amb dos nous titulars i un canvi de papers. L'actual ministre de Defensa i alcalde de Bordeus, l'experimentat Alain Juppé, ocuparà la cartera que deixa Michèle Alliot-Marie i intentarà recuperar el prestigi perdut del savoir-faire francès. En aquest joc de cadires, Gérard Longuet, antic ministre d'Indústria, passa a fer-se càrrec de Defensa. Sarkozy ha aprofitat també per situar el seu amic i mà dreta a l'Elisi, Claude Guéant, a Interior: es desfà així de Brice Hortefeaux, sobre qui pesen dues condemnes per declaracions racistes. Curiosament, tant Juppé com Longuet van tenir els seus propis afers amb la justícia francesa en el passat. Quan falta un mes per a les eleccions cantonals, aquest nou càsting hauria de satisfer la dreta i assegurar a Sarkozy la reelecció en les presidencials del 2012.

Una 'caiguda' previsible

La caiguda de Michèle Alliot-Marie és la crònica d'una ministra atrapada en una cadena de mentides que posava molt en dubte la idea de la "França irreprotxable" que prometia Sarkozy en la seva campanya del 2007. La ministra d'Exteriors ho era només des del novembre, data del darrer canvi de govern. Abans, Michèle Alliot Marie havia ocupat les carteres d'Interior, Defensa i Justícia: un total de nou anys al govern. La sòlida carrera de la ministra s'ha esmicolat en només dos mesos.

Una cadena de despropòsits

El 25 de desembre, de vacances nadalenques a Tunísia en plena revolució, la ministra, els seus pares i el seu company, també ministre, es desplaçaven per Tunis amb el jet privat d'un amic al clan Ben Ali, el dictador tunisià. Començava un viatge de no-retorn en la seva imatge de figura d'autèntica professional de la política, que és com la definia el president Sarkozy en el moment del seu nomenament, aquesta tardor. Les últimes filtracions asseguren que els pares de la ministra -de 94 i 92 anys- haurien aprofitat el viatge per tancar la compra de les accions d'una societat immobiliària propietat d'Aziz Miled, el mateix propietari del jet privat.

Pocs dies després del seu retorn a França, ja a l'Assemblea Nacional -encara no fetes públiques les informacions sobre les seves vacances-, la ministra oferia el savoir-faire francès al dictador Ben Ali. "Perquè les manifestacions es produeixin sota la màxima seguretat", va dir. Aquest oferiment, de l'11 de gener, va aixecar polseguera política i rebombori als mitjans.

Tot seguit, apareixien les primeres revelacions a la premsa: sobre el destí de les vacances de la ministra en un moment tan delicat. Dies més tard, la història del jet privat surt a la llum i Michèle Alliot-Marie es veu obligada a defensar-se públicament el 2 de febrer: "Com milers de francesos, he passat les vacances a Tunísia. El meu amic Aziz Miled era a l'aeroport per casualitat: no va posar l'avió a la meva disponibilitat". La ministra afegia també que desconeixia la situació a Tunísia en aquells moments i es justificava amb contradiccions i veritats a mitges. La pressió mediàtica i de l'oposició, afegides a veus cada cop menys tímides des del mateix partit del govern, l'UMP, no han deixat a Sarkozy cap altra sortida: la reorganització era inevitable, malgrat tots els esforços per mantenir l' statu quo .