MadridPer reanimar el socialisme, més PSOE. Aquesta és la consigna que va llançar ahir el professor Rubalcaba que, a punt de fer els 60 anys (el 28 d'aquest mes), es va tornar a posar la jaqueta de pana dels vells temps per sotragar la seva gent i provar de salvar els mobles a les properes eleccions espanyoles.
Durant més d'una hora, va desgranar les receptes per rearmar ideològicament el partit, buscant les solucions als orígens de la socialdemocràcia i oblidant-se dels que, com Tony Blair, van provar d'acostar el centreesquerra al liberalisme. Per sortir de l'atzucac, va proposar anar sobre segur: més igualtat d'oportunitats, més pressió fiscal per als que més tenen, més exigència al sector financer i més qualitat de la salut democràtica. Un full de ruta que avança per l'esquerra a José Luis Rodríguez Zapatero, que ahir va escoltar en un discret segon pla el seu hereu polític. Rubalcaba li va donar les gràcies pel coratge de tirar endavant el pla antidèficit la nit del 9 de maig del 2010. Dempeus, l'audiència el va aplaudir. Semblava un "a reveure i fins una altra".
Les dues propostes estrella del matí van ser la reclamació a bancs i caixes perquè aportin una part dels seus beneficis a crear llocs de feina entre els joves i la recuperació de l'impost sobre el patrimoni -que va eliminar el seu govern- però només per a les grans fortunes.
Ambiciós i realista
Més de mil persones el van interrompre amb ovacions una quarantena de vegades. A la sortida, la militància es mostrava una mica més tranquil·la i esperançada que a l'entrada, agraïts de tornar a escoltar una discurs que, més enllà dels nous drets de ciutadania -la marca de la casa del zapaterisme- apostés per una política econòmica progressista que planti cara als mercats. Algú, fins i tot, aixecava el puny. I tot plegat al Palau de Congressos de Madrid, l'escenari on l'any 2000 el president del govern va vèncer la vella guàrdia felipista. Ahir, els vençuts van tornar al poder i José Bono, que va perdre aquell congrés, somreia.
Superat un cert nerviosisme inicial, Rubalcaba tenia intenció de demostrar que té un projecte al cap. Per això amb prou feines va mirar els papers que tenia davant. Un cop anunciat que deixa el govern, ja té via lliure per desmarcar-se de Zapatero, tot i ser coresponsable de la política econòmica dels últims anys.
Per recuperar la iniciativa perduda, va detallar un pla "ambiciós i realista" que se centri a crear ocupació, reactivar una economia "sana", allunyada dels vicis de la bombolla immobiliària, enfortir el benestar social i millorar la democràcia, una picada d'ullet més que evident als milers d' indignats que ell, com a ministre de l'Interior, s'ha resistit a fer fora de les places on s'han mobilitzant durant dies.
El cop de timó a l'esquerra és urgent si vol reconnectar amb l'electorat tradicional dels socialistes i, per això, va anunciar una manera "ràpida" de crear llocs de feina sense esperar la recuperació econòmica: que els bancs i caixes hi dediquin part dels seus guanys. No va aclarir com ho faria però tot apunta a un impost per crear un fons destinat a aquest objectiu. "Els joves no poden esperar", va certificar.
L'Associació Espanyola de la Banca, amb la mosca al nas, no va tardar gens a recordar-li que la millor manera de rebaixar l'atur és que l'economia creixi forta i estable.
Rubalcaba, que corre lliure, es va permetre esmenar sense pèls a la llengua l'encara president i va assegurar que, si ell governa, recuperarà, per als més rics, l'impost sobre el patrimoni que Zapatero i l'exministre Pedro Solbes van eliminar l'any 2008. "És l'hora que aquells que no han patit la crisi col·laborin". Ha agafat de nou el carril de la socialdemocràcia tradicional i no el pensa deixar escapar. Per això va reclamar acabar amb els paradisos fiscals i fer que les millores salarials i els beneficis empresarials segueixin "vies paral·leles". Al costat de la butxaca, va fer una defensa encesa de la sanitat pública, dels diferents tipus de família i del model educatiu.
Però Rubalcaba va provar de sumar al PSOE de sempre les peticions del 15-M, en una intervenció en positiu, sense anomenar en cap moment el PP. El temps del "si tu no hi vas, ells tornen", de la por al retorn a l'aznarisme, ha passat a la història.
Va deixar clar als que es manifesten al carrer que l'única solució és a la política. Dit això, va posar-se deures: va exigir austeritat als seus companys -"si no vius com penses, acabes pensant com vius"- i va desafiar el PSOE a canviar el sistema electoral. Va proposar acostar-se al model alemany, que és dual: combina el vot als partits amb el vot als candidats de cada circumscripció.
Al final, va rebre l'abraçada de la plana major del partit, començant per Zapatero, satisfet amb el discurs, i Carme Chacón, que un dia va somiar protagonitzar aquest moment. Hi havia algun històric, com Javier Solana, i un absent, Felipe González, que es va perdre el retorn del felipisme al poder.
