L'anècdota és molt il·lustrativa de la mentalitat alemanya, de les seves pors i del que Alemanya espera d'Europa. Jean Pisani-Ferry, director del think tank europeu Bruegel, veu necessari escriure el llibre El despertar de los demonios (Antoni Bosch Editor) després d'inaugurar l'assemblea anual del Frankreich-Zentrum de la Universitat de Friburg el desembre del 2011. Però ens situem al juliol, sis mesos abans. Els organitzadors volen saber què dirà Pisani-Ferry, li comuniquen el que n'esperen. Volen saber quina és la "veritable qüestió" ( wirkliche Frage ), seguint aquell esperit tan alemany, gairebé metafísic, que tan bé explica el biògraf de Heidegger, Rüdiger Safranski.

Els organitzadors que conviden Pisani-Ferry s'expliquen. Diuen que no són economistes, que la senyora Merkel els ha dit que per salvar la moneda calia ajudar els socis europeus, encara que això no formés part -insisteixen- del contracte inicial. Diuen que s'anirà cap a una "unió de transferències", com entre les dues Alemanyes (l'occidental i l'antiga RDA), i es pregunten "per què és necessari que paguin els treballadors alemanys en lloc de fer-ho els grecs més rics". Sorgeix també la qüestió dels francesos, que aposten per un govern econòmic comú, però els organitzadors diuen que no saben ben bé què significa. I segueixen plantejant preguntes sobre el perquè de l'euro, el perquè de la seva creació en el si d'economies massa diferents i es pregunten si era necessari.

Pisani assegura que en aquell moment va veure clar que tota la feina feta pel seu think tank es basava en estudis tècnics, que, d'altra banda, és el que poden fer per ajudar els que prenen decisions. I reconeix que el gran problema, en canvi, és polític, que el que està en joc a Europa és saber si es vol viure conjuntament, si es creu o no en la solidaritat i en la democràcia.

En els pròxims mesos es veurà si Alemanya acaba veient que pot fer molt més pels seus socis i que aquest esforç, de fet, també pot beneficiar el conjunt dels alemanys, encara que enyorin el marc.

Un analista ortodox -en un mitjà ortodox- com Martin Wolf en el Financial Times , ha començat a obrir esquerdes contra el discurs tancat de l'austeritat. Wolf, aquesta setmana i analitzant la situació d'Espanya, ha constatat que "és molt poc probable" que les fortes retallades de la despesa pública es vegin compensades per un augment dels crèdits i de la inversió privada. El "més probable", en canvi, és que es produeixi una recessió molt més profunda i un escàs progrés en la reducció del dèficit fiscal real. I conclou que, en el pitjor dels casos, es pot produir una espiral descendent. La seva aposta és que Espanya hauria de tenir més temps per permetre que la reforma laboral faci efecte, sabent que trigarà uns anys.

Els "excedents" d'Alemanya

I Wolf entra en el cas alemany, sense dir-ho. Critica, de fet, la Comissió Europea per no voler molestar Alemanya. Recorda que la Comissió, en un informe publicat el mes passat, indicava la seva intenció d'examinar els països amb dèficit extern. Deia els noms dels que incomplien els objectius. I Wolf demana que es faci el mateix amb els països "excedentaris". Afirma que l'informe arriba a plantejar la qüestió, però no s'atreveix a seleccionar els països excedentaris concrets. I conclou que l'eurozona "ha declarat la guerra a la comptabilitat en un doble sentit".

Si això, Europa, és un club, els equilibris han d'anar en dos sentits. Ni pot haver-hi països que visquin gràcies al finançament extern i amb la idea que serà per sempre (Espanya en els últims anys abans de la crisi), ni països amb un excedent enorme gràcies a la resta. És el que no entenien els organitzadors que van convidar Pisani-Ferry.