LITERATURA

Agustí Bartra, una veu potent i encara per descobrir

Adesiara publica ‘L’arbre de foc’, amb pròleg de Sam Abrams

“La literatura catalana és més gran del que sembla a simple vista. Històricament s’han exclòs molts autors per motius extraliteraris: que si aquest era catòlic, que si aquest altre era de dretes... Tenim grans autors llançats a la bassa, i Agustí Bartra n’és un”. Sam Abrams reivindica l’obra del poeta i narrador al pròleg -il·luminador i excel·lent-de L’arbre de foc (Adesiara). “La primera versió del llibre es va publicar a Mèxic el 1946. Vint-i-cinc anys després Bartra va preparar les obres completes a Edicions 62 i en va donar la versió definitiva -comenta-. Fins ara no havia sortit en volum independent. Era una gran absència”.

Abrams defensa l’autor de Crist de 200.000 braços des de fa molts anys. N’ha editat la novel·la Odisseu (Proa, 2008) i El gall canta per tots dos (Meteora, 2012), l’últim poemari. “És un llibre terrible, perquè hi explica la pròpia debilitació, però alhora és una celebració de la vida -explica-. Bartra s’hi pregunta per què el gall canta enmig de la fosca, i arriba a la conclusió que el que és important no és saber-ne el motiu, sinó el fet que continuï cantant”. Escrit entre 1980 i 1982, El gall... és l’última baula d’una trajectòria tan fecunda i sorprenent com ignorada pel gruix dels lectors. “Un dels problemes de la recepció de Bartra dins la literatura catalana és que el seu bagatge no era exclusivament català -recorda-. De ben jove es va obrir a la gran literatura universal llegint Walt Whitman d’adolescent o, més endavant, afiliant-se a l’Alta Modernitat d’autors com Ezra Pound, William Carlos Williams i T. S. Eliot”. Bartra és l’autor pioner d’aquesta estètica en llengua catalana. A L’arbre de foc ja hi és, en tota la seva iridiscència, en versos com aquests: “Hi havia nits en què la meva tristesa era com un llogarret de tortugues fosques” ( Confessió ), o bé “Rut sent a la seva ànima un pes daurat de poma” ( Poema de Rut ).

Un error que encara dura

“A nivell d’imatges i metàfores, Bartra és el poeta català més important del segle XX -defensa Abrams-. La seva imaginació és fertilíssima. Tot i que s’apunti a l’Alta Modernitat nord-americana, sent una tirada cap al món de les avantguardes, sobretot cap al surrealisme, no tant com a programa estètic sinó com a exercici de la imaginació, de portar-la cap als límits racionals i cognitius”. Abrams relaciona el doll d’imatges explosives que recorren L’arbre de foc amb el vitalisme bartrià: “Va passar-ho molt malament, però ni la guerra, ni el pas per tres camps de concentració a França ni l’exili van aconseguir doblegar-lo. L’únic poema d’aquest llibre on es mostra derrotat és Apocalipsi ”. És un poema de color negre, un esclat en prosa que arrenca amb una veu baixa tremolosa: “La boca d’ombra murmura: ¿No sents com puja la Gran Por? Tot tentineja... cauen cucs negres del sol”. El final és un prec carregat de desesperació: “Infants rebels carreguen de monuments i corones els primers trens que sortiran cap al No-res. Escolta’m, infant de pluja...” Tenint en compte que “és un autor de digestió lenta i difícil”, l’influx de l’Alta Modernitat -no pas de Bartra- ha arribat tard, “sobretot a partir de Gabriel Ferrater i la generació dels 70”. Al pròleg del volum, Abrams cita, entre d’altres, el poema Un passeig pels bulevards ardents (1974), de Narcís Comadira, i els llibres Latituds dels cavalls (1974), de Francesc Parcerisas, i L’espai desert (1977), de Pere Gimferrer. “Els dos poetes catalans de referència d’Agustí Bartra van ser Joan Maragall i Joan Salvat-Papasseit, dos noms que no han acabat d’ocupar el lloc que els pertoca. A Maragall encara se’l veu com un poeta modernista i finisecular, quan en realitat s’encarava cap al futur i donava l’esquena al segle XIX, i a Salvat-Papasseit se’l col·loca només en l’avantguarda. Una part de l’acadèmia el va menystenir durant anys, perquè creien que un noi sense estudis no els podia ensenyar res. I s’equivocaven”.

Més continguts de