LLENGUA

Un Any per redibuixar Pompeu Fabra

El filòleg va establir “una llengua moderna per a una nació moderna”, diu el catedràtic Jordi Ginebra

Fotografia de maduresa del filòleg, durant els anys de Prada de Conflent. / MNAC ARA EFE

“Soc un home gris, sense relleus, sense biografia”, afirmava l’any 1912 Pompeu Fabra (Gràcia, 1868 - Prada de Conflent, 1948), durant la presentació de la primera gramàtica de la llengua catalana, escrita en castellà. Mig segle després, Josep Pla començava l’ Homenot, que li va dedicar amb aquestes paraules: “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu”.

Durant anys, a Pompeu Fabra se l’ha definit com a “mestre” i com a “seny ordenador de la llengua catalana”. Se li han dedicat carrers, places i monuments. Fins i tot hi ha una universitat barcelonina que porta el seu nom i cognom -també una estació de metro-. No és estrany, per tant, que la Generalitat s’hagi decidit a dedicar tot un any al filòleg, que arrencarà el 21 de febrer al Teatre Zorrilla de Badalona, amb un espectacle dirigit per Xavier Albertí. Enguany coincideix una triple efemèride en relació al filòleg: fa 150 anys que va néixer, un segle de la publicació de la Gramàtica que va preparar per a l’Institut d’Estudis Catalans i 70 anys de la seva mort.

Fites fabrianes

“Què representa Fabra? -es demana Jordi Ginebra, catedràtic de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili i comissari de la commemoració-. Va codificar el català contemporani, establint una llengua moderna per a una nació moderna”. Ginebra, que l’any 2008 va publicar amb Joan Solà Pompeu Fabra, vida i obra (Teide), enumera algunes de les fites de l’autor del Diccionari i les Converses filològiques. “La seva feina és tècnicament ben feta: era un filòleg molt ben preparat -diu-. A més, va permetre descobrir la dignitat del propi idioma. Per a Fabra, el català no havia de servir únicament per a les expansions erudites”. Lligada a això hi ha una tercera aportació indispensable del filòleg: “Va apostar per l’estandardització. D’aquesta manera es podia aconseguir que el codi fos llengua d’ús a la comunitat”. Ginebra no passa per alt que Fabra, a més de ser “un gramàtic competitiu, va estar vinculat a un projecte polític, ideològic i d’engrescament nacional”. La seva vida “va passar per molts moments de duresa, des de la pèrdua de la càtedra tres vegades fins a l’empresonament i l’exili -recorda el comissari-. Per tot això Pompeu Fabra representa la perseverança en el treball en situacions adverses”.

Jordi Ginebra considera que l’Any Fabra ha de servir “no només per recordar la seva figura, sinó també per reflexionar sobre el futur”. El catedràtic llança diverses reflexions: “En primer lloc, no és obligatori que l’excel·lència tècnica se separi dels projectes ideològics. Tampoc no és plantejable ni seria coherent un projecte d’alliberament nacional ni de progrés en l’autogovern sense que el català esdevingui llengua hegemònica”. Una de les lliçons de Fabra és que “cal treballar per la llengua en els moments bons, però també en els dolents”. Ginebra no s’està de recordar una de les frases de l’últim Fabra, pronunciada durant la Setmana d’Estudis Catalans a Perpinyà, el 1947: “Cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança”.

Una gran exposició a Barcelona

“De moment hi ha previstos un centenar d’actes, tot i que al cap de l’any en seran més, perquè ens hem posat en contacte amb unes 250 entitats i institucions, la majoria de les quals estan responent molt positivament -explica Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística del departament de Cultura de la Generalitat-. Estem treballant en diversos eixos. Un d’ells són les conferències: per ara en tenim una trentena de programades en municipis d’arreu del territori català. Un altre és el vessant cultural. Preparem un monòleg teatralitzat que tingui entitat per ell mateix o que es pugui incorporar a accions ciutadanes. També hi haurà diverses rutes sobre Fabra: una a Barcelona, una altra a Prada [on va viure, exiliat, durant l’última dècada de la seva vida] i una tercera d’emparaulada a Bilbao [on va ser professor de química entre 1902 i 1911]”. A més de l’activació d’un portal web que reculli tota la informació sobre l’Any Fabra, “s’impulsaran activitats perquè sigui més conegut a les escoles, els instituts i les universitats, sense oblidar els cursos de català per a adults”.

També hi ha previst tirar endavant dues exposicions. “N’hi haurà una de petita que viatjarà per espais públics, centres de normalització lingüística, biblioteques i entitats de Catalunya, però també a l’exterior, gràcies a la col·laboració de l’Institut Ramon Llull -continua Franquesa-. I una de gran, que volem que es faci a Barcelona a la tardor”. Perquè això sigui possible, caldrà veure si el pressupost dedicat a l’Any Fabra arriba fins als 412.000 euros desitjats o es queda amb els 240.000 provisionals. El projecte editorial més ambiciós en relació a Fabra, les Obres completes -que es va començar a publicar el 2005, dirigida per Joan Solà i Jordi Mir-, serà completat quan properament n’arribi a les llibreries el desè i últim volum, Índexs. Al març, l’Institut d’Estudis Catalans presentarà una web on es podrà consultar de forma gratuïta tota l’obra del filòleg, que suma 10.000 pàgines.

Cinc dades clau en la biografia del ‘mestre’ Fabra

1890

La reforma ortogràfica de ‘L’Avenç’

Nascut el 1868 a Gràcia, Pompeu Fabra va estudiar Enginyeria Industrial, però es va interessar per l’estudi del català i la difusió de la llengua. El 1890 va promoure amb el grup de L’Avenç una significativa campanya per a la reforma ortogràfica

1906

Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana

Tot i que entre el 1902 i el 1911 va viure a Bilbao –hi ensenyava Química–, Fabra va tenir un participació destacada al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.El 1911 va fundar la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

1918

Publicació de la ‘Gramàtica catalana’

Després de les Normes ortogràfiques (1913) Fabra va assumir el projecte de redactar la Gramàtica catalana per encàrrec de l’IEC. Va ser publicada el 1918. Fabra va resoldre amb esperit obert aspectes controvertits, com ara els morfològics.

1932

Primera edició del ‘Diccionari’

El Diccionari Fabra (1932) és remarcable per la precisió de les definicions, per la inclusió d’exemples, per la incorporació dels noms científics i per l’obertura al llenguatge aleshores més nou. No es va poder reeditar fins al 1954.

1939

Inici de la dècada d’exili a França

El 1934, poc després de ser reelegit president del PEN català, Fabra va ser empresonat. El 1939 es va haver d’exiliar a França: des de Prada de Conflent va dedicar els últims anys de vida a preparar una nova Gramàtica (1956). Va morir el 1948.

Més continguts de