Cinema

Belén Funes, la filla de Ripollet que va tenyir els Gaudí de realitat

Ex de l'Escac, ha passat per tots els oficis del cinema abans de triomfar amb 'La hija de un ladrón'

Diumenge a la nit, quan va rebre el Gaudí d'Honor, Francesc Betriu el va dedicar als tècnics de la seves pel·lícules, a "tots aquells que no guanyaran mai el Gaudí: ajudants de direcció, foquistes, scripts...". Aquest podria haver sigut perfectament el destí professional de Belén Funes (Barcelona, 1984), que després d'estudiar direcció a l'Escac i fer un màster de guió a Cuba, a la prestigiosa escola de San Antonio de los Baños, va aparcar el somni de ser directora per dedicar-se durant un bon grapat d'anys a treballar d'ajudant de direcció en pel·lícules com Blog, Mientras duermes, [Rec]3, Tengo ganas de ti i Animals. Pensava que era "més segur i rendible" que intentar dirigir, més assenyat per tenir "una vida ordenada".

Belén Funes triomfa als Gaudí amb ‘La hija de un ladrón’

Per sort, la necessitat d'explicar històries es va acabar imposant al seny i Funes va fer primer el pas de començar a treballar de script en pel·lícules com Tots volem el millor per a ella i El niño "per estar més a prop de la pantalla i veure el treball amb els actors", i després va dirigir Sara a la fuga (2015), un curt premiat al Festival de Màlaga sobre una adolescent que viu en un centre d'acollida esperant que torni un pare poc fiable. Cinc anys després, una pel·lícula que reprèn aquell personatge i explora la seva complicada vida com a mare soltera va conquerir diumenge els Gaudí guanyant tres dels premis més importants de la nit: millor guió, direcció i pel·lícula en llengua no catalana. Va ser la nit de La hija de un ladrón i de la seva directora debutant, Belén Funes, un dels nous valors en alça del cinema català.

Un món familiar

A La hija de un ladrón, Funes s'acosta a una realitat que coneix molt bé: la dels marges de la gran urbs cosmopolita, l'extraradi barceloní de ciutats satèl·lits com Ripollet, on va créixer. La pel·lícula no és autobiogràfica i, de fet, ni tan sols està rodada a Ripollet, sinó a Ciutat Meridiana i, algunes parts a Sant Adrià de Besòs, a prop de la Mina. Funes no és mare ni ha viscut situacions tan extremes com la protagonista, però en el film sí que hi ha elements personals: el banquet d'estar per casa que la Sara organitza per celebrar la comunió del seu germà, per exemple, és molt semblant al de la comunió de Funes. Però ella destaca sobretot el llarg procés de documentació. "Vam entrevistar dones que havien viscut circumstàncies familiars i personals properes a les que viu la Sara –explica la directora–. En realitat, ella és un gresol d'aspectes de diverses dones". 

Hi ha un motiu pel qual Funes fa servir sempre el plural quan parla del procés creatiu de La hija de un ladrón i és el tàndem artístic que forma amb la seva parella, Marçal Cebrian (Barcelona, 1983), coguionista de Sara a la fuga, La inútil –el segon curt de Funes, que va ser nominat als Gaudí el 2017– i de La hija de un ladrón. Es van conèixer a l'Escac, on tots dos van arribar-hi després d'abandonar el primer any d'altres carreres: administració i direcció d'empreses en el cas de Cebrian i ciències ambientals en el de Funes. El primer treball que van fer junts va ser el curt de final de carrera, que no van arribar a muntar perquè a l'escola els van proposar de convertir-ho en una pel·lícula, però el projecte no va prosperar. Cebrian, que es va especialitzar en guió a l'Escac, explica que també ha escrit guions de documentals, ha fet d'analista de guions i ha treballat amb Sergi Pérez en el guió de la pròxima pel·lícula del director d' El camí més llarg per tornar a casa.

No és casualitat que en el currículum de Funes apareguin tantes col·laboracions en projectes de directors sorgits de l'Escac. La seva "família del cinema" la integren companys de la seva promoció i també de les anteriors, sobretot els que va conèixer en el rodatge de Tres dies amb la família, el seu primer treball en el cinema. "Vaig anar-hi a demanar feina i els vaig dir que no sabia què podia fer però que volia estar a la pel·lícula –recorda–. I allà vaig conèixer la Mar [Coll, directora del film] i la Nely [Reguera, directora de María (y los demás)], que són dues de les meves millors amigues, però també la directora de fotografia, Neus Ollé, que ha acabat fent la foto de La hija de un ladrón. Tres dies amb la família és una de les pel·lícules més importants que he fet i que faré en la meva carrera".

Coixet, un referent

Un altre dels noms que cita és el de la directora Isabel Coixet, per la qual sent molt agraïment i respecte. "Em va ajudar molt amb els meus curts i és una persona de qui he après molt veient-la rodar [per exemple, treballant de script a Ningú vol la nit i La llibreria]. És una cineasta que les ha vist de tots els colors i té molt ofici, així que veure-la rodar és una delícia", comenta. Funes també parla amb agraïment de l'equip de la productora del film, Oberon, i del de Lastor Media, la productora d ' Els dies que vindran, amb qui la directora ha col·laborat en la producció de Libertad, el debut de Clara Roquet. "Hem acabat formant una constel·lació de gent, un teixit d'afinitats que entre tots hem de cuidar" diu.

La millor generació del cinema català es troba als Gaudí

Funes i Cebrian, per cert, ja preparen la seva nova pel·lícula, Los Tortuga, que tornaran a escriure junts. "El sistema funciona, i per tant no el tocarem", diu Cebrian. El projecte, que ja van presentar al Festival Abycine i girarà al voltant de la família, representarà un cert canvi d'estil pel que fa a La hija de un ladrón.

Fa uns dies li van demanar a Funes que assagés una declaració d'amor a La hija de un ladrón, i ella va dir: "Estic increïblement contenta d'haver-la dirigit, no l'oblidaré mai perquè va ser la primera i m'ha fet descobrir gent increïble i descobrir-me a mi mateixa, però ja no la vull veure més. Que ella faci la seva vida i jo faré la meva". Ja només queda el capítol final de la seva història: el de dissabte que ve, que podria completar una setmana rodona per a La hija de un ladrón si guanya algun dels dos Goya als quals està nominada: millor nova direcció i millor actriu (Greta Fernández). I a partir diumenge, cadascú pel seu cantó. La Sara haurà de marxar per fer lloc als Tortuga.