MUSEUS

Bèlgica intenta ser crítica amb el passat colonial

L’antic Museu Reial del Congo ha reobert aquest desembre després d’un important rentat de cara

El Palau Colonial de Tervuren, a uns vint minuts del centre de Brussel·les, impressiona tant per dins com per fora. Te’l trobes després de vorejar un bosc espès, enmig d’uns jardins meticulosos. La seva funció quan va néixer s’adequava més al nostre concepte actual de parc temàtic, o fins i tot de zoo, que no pas al de museu, amb tota la crueltat que això implica quan el tema que s’exposa com un entreteniment és el Congo, les seves riqueses espoliades, els seus animals dissecats i, fins i tot, els seus habitants esclavitzats com a mostres vivents.

El rei Leopold II de Bèlgica va decidir exposar totes les seves proeses colonials al Congo a l’Exposició Mundial del 1897, però les seves ambicions d’opulència es van fer tan grans que va decidir fer-la permanent i construir el palau, que es va acabar inaugurant el 1910 com el Museu Reial Colonial del Congo. I, malgrat una actualització que li donava més vocació científica, el museu es va conèixier fins al 2013 com l’últim museu colonial d’Europa. No va ser fins al 2003 que les autoritats belgues van decidir rentar-li la cara o, com a mínim, envoltar-lo de la crítica necessària per explicar per què i de quina manera totes aquelles riqueses africanes eren al mig d’un parc als afores de Brussel·les. Amb aquest objectiu, el 2013 va tancar les portes i s’hi han gastat uns 70 milions per afrontar, mirant de no defugir responsabilitats, un passat d’opressió i abús que explica que actualment -amb dades que es poden trobar al mateix museu- Bèlgica tingui un 2% de població d’origen subsaharià, el 40% de la qual prové del Congo.

El projecte de renovació no va culminar fins al principi de desembre, quan es va tornar a inaugurar, aquesta vegada sense la presència d’una família reial que continua arrossegant el pes de les atrocitats comeses al país centreafricà.

“Tot passa menys el passat”, diu amb voluntat transcendental una gran inscripció a la paret del passadís que condueix els visitants des de l’entrada a les sales de l’exposició. El sociòleg belga Luc Huyse, especialitzat en desigualtat i exclusió, és l’autor d’aquesta citació, que ja intenta donar al visitant una visió descolonitzadora, tot un “repte” en un edifici que va ser dissenyat com una eina de propaganda colonial. Tal com es reconeix a la mateixa pàgina web del museu -ara rebatejat com a Museu Africà-, “abans de la renovació l’exhibició estava desfasada i no era crítica amb la imatge colonial”.

Aquesta voluntat es nota ara al llarg de la visita, on es poden trobar centenars de mostres d’animals dissecats, minerals valuosos, roba, objectes artístics artesanals, fotografies, restes fòssils de primats... Les xifres del fons d’aquest museu són espectaculars. El visitant té la sensació que no s’acaba mai, però en realitat només hi ha exposat un 1% del que tenen. En un moment de la mostra es reconeix i es demostra el “penediment” dels propietaris per haver “profanat” tombes, i també es recalca l’opressió, l’esclavització i les atrocitats dutes a terme al Congo per les autoritats belgues. Tot plegat en unes sales de marbre immenses, el centre de les quals alberga diverses estàtues colonials que mostren els africans com a inferiors i que intenten ser compensades amb una obra de l’artista Aimé Mpane que simbolitza un nou inici. Però, malgrat tots els canvis, en forma de veus i vídeos de persones d’origen subsaharià explicant la seva manera de viure, d’avisos sobre quina és la voluntat de les imatges exposades o sobre la complexitat d’una Àfrica eternament simplificada, el museu continua oferint una visió blanca i eurocèntrica d’un continent encara espoliat. La mateixa mostra reconeix l’oportunitat perduda: “Queda pendent explicar la història colonial des d’una perspectiva africana”.

Més continguts de